MENÚ

SHARE
SAMARRETES

ESQUERS ARTESANALS
BOTIGA DE PESCA
FACEBOOK
COMPARTIR
Últimos temas
» Martí Que i Quer
por Dani Dc 04 Maig 2016, 18:13

» consulta per pesca per zones de tarragona
por vic Dt 03 Maig 2016, 21:17

» Busco company de pesca a Riudoms o el Baix Camp
por vic Dt 03 Maig 2016, 15:35

» Busco company de pesca a Riudoms o el Baix Camp
por vic Dt 03 Maig 2016, 15:34

» Re:Consulta sobre silur
por jovi64 Dj 21 Abr 2016, 01:36

» Pesca a susqueda
por Biel Ordeix Dc 20 Abr 2016, 20:16

» Sortida de pesca a riu
por jovi64 Ds 09 Abr 2016, 01:12

» FÒRUM
por jovi64 Ds 26 Des 2015, 11:02

» Avui al matí he sortit
por Paisano Dg 06 Des 2015, 18:52

» Pesca nocturna a l'Ebre
por MaxFactor Dv 09 Oct 2015, 19:51

» Hola
por jovi64 Ds 19 Set 2015, 03:47

» Consells sobre rodet
por jovi64 Dg 06 Set 2015, 00:19

» Salutacions desde Manresa
por lobezno46 Dv 04 Set 2015, 15:56

» Salutacions desde Peru
por antonio999us Dg 30 Ago 2015, 19:21

» Dedicat a la Xènia i en Teixi
por Raül Dg 26 Jul 2015, 13:56

» esquer mal estat a Decathlon
por AlfonsPeñaPescador Dc 10 Jun 2015, 13:57

» pesca tarda i nocturna
por TOTTI Dl 25 Maig 2015, 19:53

» Pescador novell
por jovi64 Dg 17 Maig 2015, 10:24

» Sortida i retrobaments
por Raül Ds 02 Maig 2015, 21:54

» Recordant a la Xènia.
por Raül Dj 30 Abr 2015, 15:39

GALERIA


YOUTUBE
Maig 2017
DlDtDcDjDvDsDg
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031    

Calendari Calendari

Flujo RSS


Yahoo! 
MSN 
AOL 
Netvibes 
Bloglines 



THE END OF THE LINE – EL FINAL DE LA LÍNIA

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

THE END OF THE LINE – EL FINAL DE LA LÍNIA

Missatge  Admin el Dc 17 Feb 2010, 02:25

THE END OF THE LINE – EL FINAL DE LA LÍNIA
(Salvem el Mar)


Director film: Rupert Murray
Locutor castellà:
Miguel Bosé
Basat en el llibre de Charles Clover

El pitjor depredador de la cadena tròfica de la humanitat, l’home.

Reportatge basat en la investigació del periodista Charles Clover autor del llibre “The end of the line”.

En Charles Clover, pescador recreatiu, arran de veure reduir la pesca del salmó en els rius de Gales investiga les causes.

En l’any 1990, en una reunió de la AYA sobre els efectes de la pesca d’arrossegament sobre el medi i les seves criatures es va assabentar que l’efecte de la pesca d’arrossegament de fons era com llaurar 7 vegades a l’any un camp.

La percepció del mar ha estat que sempre és immens, ermós i inesgotable.

Els oceans són el patrimoni de tota la humanitat i durant milions d’anys sempre han estat plens de vida.

Els recursos del mar que sempre hem cregut que són inesgotables, que durant tota la nostra història hem cregut que són renovables, han deixat de ser-ho degut a com els tractem. Per tant, el nostre enfocament filosòfic ha de canviar completament. Ens trobem en un punt, que ens adonem, que el futur les coses no seran com en el passat.

Abans, no ens deteníem a pensar de on provenia el peix, ja que el peix ha estat considerat salvatge. Però, la primera vegada que s’ha valorat això i a quin preu a estat a Terranova (Canadà).

Durant segles les aigües del nord del Canadà han estat replens de quantitats immenses de bacallà. Diu la llegenda que es podia caminar sobre l’aigua pel cim dels seus lloms.

Havia tanta abundància que les comunitats locals varen prosperar molt, gràcies a la pesca d’aquesta espècie. A mesura que els anys passaven, la tecnologia millorava, les embarcacions eren cada vegada més grans i les captures augmentaven i els beneficis semblaven infinits.

Però, el 1992 va passar l’imaginable. El que una vegada va ser la població més abundant del món de bacallà va desaparèixer per la sobrepesca. El Ministre de Pesca, John Crosbie va anunciar una moratòria de pesca fins l’any 1994. De la nit al dia 40.000 persones varen perdre la feina

Jeffrey Hutchings, professor de la universitat de Dalhouise de Canadà diu que durant segles molta d’aquesta gent va immigrar a Canadà del Regne Unit, del nord de França, d’Espanya... d’Europa per la pesca del bacallà.

Actualment, queden tant pocs bacallans a Canadà que estan considerats en aquest país com espècie en perill d’extinció i la seva població no s’han recuperat a pesar de la moratòria del 1992.

El 2007 es va calar dos palangres de 1.500 hams en el Canadà per conèixer l’estat dels recursos. El primer palangre només es va pescar un bacallà petit i amb l’altre, es va omplir una petita cistella. Els estocs de bacallà varen està sotmesos a tal pressió de pesca que no eren capaços de recuperar-se.

Després de 15 anys, encara la societat que depenia totalment de la pesca del bacallà es resen com si hagués estat una part d’ella.

Davant del col·lapsa del bacallà una nova generació de científics de tot el món varen començar investigar que havia estat passant amb tots els peixos de tots els oceans del món.

Les captures locals havien anat disminuint en quasi totes les parts. Però, el que va desconcertar als científics va ser que la totalitat de les captures globals en el 2001 seguia creixent. No tenia cap sentit.

Daniel Pauly de la universitat de British Columbia ho va investigar. La resposta, estava amb les captures declarades de la Xina.

En totes les parts del món la informació era correcte excepte en la Xina. La justificació va ser mirar la productivitat biològica del mar i es tenia en compte les dades d’altres llocs les xifres de Xina no podien ser correctes. Varen ser inventades pels oficials de la Xina perquè només tenien un ascens, si els gràfics anaven en augment. Va ser un enrenou.

Daniel Pauly, va corregir aquests errors i va demostrar que els estocs globals de captures en comptes d’augmentar demostraven un declivi. Va ser la primera vegada en la història de la humanitat que es posava en dubte els aliments que procedeixen del mar.

Per tant, va ser un cop baix per molta gent que pensava que les coses estaven malament, però si pescàvem molt i cada any més, no tenia de ser tant dolent.

Així, avui sabem que el declivi va començar l’any 1988, però no ho hem esbrinat fins l’any 2008.

Charles Clover, diu que aquesta història s’ha comunicat molt tard i no hem tingut temps suficient per fer alguna cosa al respecte. Per tant, diu que està demostrat que prop de 40 o 50 anys hi haurà un gran crisis, un crack i cal que fem alguna cosa al respecte. Per això, probablement creu que aquest és un dels problemes més importants del món.

Un altre exemple és la emigració de la tonyina vermella del atlàntic al mediterrani. Cada primavera, les almadraves, trampes tradicionals per captura la tonyina, intenten capturar el màxim de peix.

En el passat amb aquest sistema es pescava milers de tonyines vermelles, però en els 10 anys darrers les captures han disminuït el 80%.

Boris Worm de la Universitat de Dalhousie de Canadà, ha intentat calcular quantes tonyines i grans peixos queden en el mar. Diu que no és tant fàcil com comptar arbrers, els peixos són invisibles i es mouen. Per tant, és quasi una tasca impossible per poder valorar com han canviat els oceans de tot el món.

Primer, s’ha començat per comparar l’actualitat amb l’any 1950 que va començar la pesca industrial a gran escala en tot el món. L’estudi va ser possible a partir de l’estadística dels pescadors del Japó que varen enregistrar les captures per cada 100 hams.

A partir del 1952 les pescaries palangreres industrials surten a pescar a mar obert i es demostra que les captures són cada vegada més grans però menors en els zones que ja han iniciat la pesca fins arribar en tot l’ecosistema.

Actualment, amb aquestes dades es demostra que els grans peixos han disminuït un 90% en tot el món. Uns diuen que és el 70%... però el que és cert és que han disminuït i que centrar-se en el nombre no és important, sí en que cal fer alguna cosa.

Avui en dia, en tots els oceans del món, els vaixells industrials equipats amb alta tecnologia van a la captura de totes les espècies de peixos comestibles.

El principal problema de les pescaries és que hi ha masses embarcacions, massa capacitat pesquera per tant pocs peixos. Amb la capacitat de la flota actual es podria pescar quatre vegades el que es captura en tot el món.

La industria palangrera mundial, cala 1.400 milions d’hams anuals tots els anys. Es calcula que són suficients per rodejar el món més de 550 vegades.

La boca de les majors xarxes d’arrossegament del món és suficientment gran per allotjar 13 avions Boeing 747.

Els avanços tecnològics són tals que cap animal té la possibilitat de sobreviure ni d’escapar. El capità del vaixell sap en tot moment el lloc que es troba el peix encara que estigui amagat darrera una roca.

La força de l’arsenal pesquer ha crescut exponencialment en els darrers 50 anys. La pesca ha transformar ecosistemes sencers. L’impacta més important ha estat la pesca d’arrossegament que arrancar corals, esponges i tota classe d’animals...

Un exemple crític és la tonyina vermella en que els científics recomanen una quantitat de captures per recuperar els estocs, els governes acorden el doble però la realitat de persones i d’organitzacions ecologistes que fan el seguiment és un altre. S’ignora les regulacions i es captura dos vegades més del permès.

Els pescadors no s’aturen per res i fan servir encara avions per descobrir els bancs de peixos, quan fa 10 anys que són il·legals. El problema radica que hi ha governs com Itàlia que no fan res.

La infracció de les lleis per part dels pescadors és un dels principals problemes que s’enfronten tots els oceans del món. La pesca il·legal i no reglamentada representa 25.000 milions de dòlars a l’any.

Un estudi afirma que el 50 % del bacallà capturat en el mar del nord era il·legal. Un de cada dos peixos és robat....

Actualment, com la més gran empresa de compra de la tonyina vermella, la automobilística Mitsubishi, està utilitzant vaixells més grans i amb congeladors més fiables i potents per acumular reserves que en el futur valdran molts més i més diners una vegada esgotats els estocs. El debat està servit !!!!!!!

Un altre exemple el Senegal.

Cent milions de persones de tot el món depenen del peix per subsistir. És una part essencial de la seva dieta. A l’Àfrica Occidental que tenia un dels mars més rics del planeta, els estocs de pesca han descendit en massa en els darrers 50 anys.

Actualment, ja no és rentable pescar en aquesta zona per als pescadors artesanals. No es cobreix ni el gasoil. En canvi, els seus governs guanyen molts diners en oferir estocs de pesca per als pescadors europeus.

Tots els anys, més de 7 milions de tones de diverses espècies, una dècima part de la captura mundial, son retornades al mar sense vida. En aquesta xifra inclou milers de tortugues, aus, taurons, delfins, balenes...

Per si sembla poc, a Hong Kong milers de restaurants ofereixen peixos exòtics vius per menjar, capturats en la part més maca del planeta: el triangle del coral (Àsia Meridional). Una extensió igual a la meitat del Estats Units. Els esculls de coral es varen convertir en objectiu de pesca com a subministrem d’aliment quan les aigües locals es varen quedar sense pesca. Això, fa que hi hagi un desequilibri en algunes espècies de l’ecosistema.

Un exemple aterrador del que pot passar quan hi ha un desequilibri a l’oceà és el que passa a la Bahia de Chesapeake (Amèrica del Nord). Hi ha una plaga de proporcions bíbliques de les ratlles Milanes. Els estudis han demostrat que el gràfic d’augment de captures del seu creixement era totalment oposat al declivi del seu principal depredador, el tauró. O com a Canadà, la manca de bacallà ha fet augmentar la llagosta. Els científics auguren que el mar serà un ecosistema de fang i cucs.

Les plagues de meduses augmenten, ja no es pot anar a moltes platges. Els nostres oceans que abans estaven abarrotat de peixos grans ara estant plens d’algues, plàncton i cucs.

Estem perdent espècies. Quina importància té per a nosaltres ? Què implica per a la societat ? Que suposa per a la previsibilitat dels oceans de tot el món que representen el 70 % del planeta ? La resposta és que amb cada espècie que desapareix alguns d’aquells serveis se redueixen. Hi ha menys aliment. La qualitat de l’aigua és cada vegada inferior i l’estabilitat del sistema empitjora. El que més impacte va ser la capacitat del sistema d’absorbir els impactes i els desastres, d’enfrontar-se al canvi climàtic, d’enfrontar-se a la sobre pesca estava disminuint. Podria ser un canvi sense volta enrere.

Segons les dades recollides per les Nacions Unides el nombre d’espècies de les quals experimenten un col·lapse augmenta any rere any. Científics han pronosticat que si les tendències actuals segueixen els estocs dels peixos que ara ens alimentem desapareixeran abans de meitat de segle.

Es va descobrir que una tercera part de tots els peixos i invertebrats marins que mengem es trobaven cap a l’any 2003 al límit del que anomenem estat de col·lapse.

Ens els últims 50 anys hi hagut una clara tendència que any rere any cada vegada més d’aquestes espècies entraven en aquestes categoria de col·lapse.

Ara mirant els gràfics només queda per saber quan arribaran a zero, quan arribaran al punt que les pesqueries que estem habituats ja no seran possibles. No és un panorama alarmista si no d’una possibilitat real.

No cal ser un geni per adonar-se del que passa. Si anem esgotant una espècia darrera una altra com a recurs finit que és, arribarà un moment en el que ens quedarem sense ells si no canviem la manera de tractar aquest recurs global.

Quant la humanitat vegi que hi ha una pressió real sobre els recursos terrestres, quan tinguem greus problemes de l’escalfament global, quan el nostre menjar comenci a mancar ens adonarem que hem malgastat un del més grans recursos hem tingut en el planeta, els peixos. AIXÒ, ÉS EL QUE SIGNIFICA.

Durant generacions hem pescat i durant generacions hem menjat peixos, què pot fer la nostra generació per impedir arribar al final de la línia ?

Què sabem dels peixos que mengem ? Sabem quin tipus de peix és? A quina espècie pertany ? Sabem si va ser capturat de forma legal o il·legal ? O ens aigües d’algun país remot que els seus habitants haguessin escollit poder-los pescar ells mateixos ?

Els restaurant més selectes del món tenen a la carta de menú espècies de peixos en extinció i no fan res. En canvi si fos espècies terrestres com el tigre... la premsa sensacionalista i la gent faria alguna cosa però amb el peixos això no passa.

La gent només fa de preguntar-me: ets optimista o pessimista ? Resposta: totalment optimista. I què et fa pensar així ? Dues coses. La primera, que ara tenim més informació del que està passant fa 5 anys i la segona, que quants els canvis que s’estan produint passen a ser de coneixement públic la gent comença a ser conscient. Va passar amb la pol·lució, la capa d’ozó i el canvi climàtic... i la gent ha reaccionat.

Hi ha un missatge d’esperança perquè encara tenim temps per donar la volta al transcurs de la història. Encara que els implicats s’hagin enverinat encara som a temps de salvar-los.

Segons les Nacions Unides el mar pertany als ciutadans, no als pescadors, ni a la indústria en general, ni a les petroleres... És nostra, és de tots. Doncs, perquè no el reclamen que ens el retornin !

Alaska és un exemple de control i vigilància. La política pesquera d’Alaska no és perfecte, però controla escrupolosament el nombre de vaixells pesquers i permet als que manipulen les pesqueries saber quan es pesca i actuar en conseqüència.

Les polítiques pesqueres es determinen segons les dades científiques. Els límits de captura se fixen per sota del que poden suportar les poblacions del peixos. La diferència en l’Alaska l’índex anual és el 10% dels estocs i en el mar del Nord el 50%. La manera de fer-ho és donant un temps determinat a la flota per capturar els peixos.

Pescador d’Alaska: “Si ho mires de forma personal, a vegades cal fer sacrificis. Però, si ho mires des d’una perspectiva global és evident que cal reduir les captures. Ho fem saben que així tindrem una millor temporada d’aquí a dos, tres o quatre anys... No volem només pescar aquest any i el que ve, si no d’aquí a 10 i 20 anys.”

Com a consumidors, nosaltres tenim el poder de contribuir a un canvi positiu en el mar. Exigint de on procedeix el peix que comprem, com es va capturar i si és una espècie en perill o no.

Allà fora, hi ha una industria que viu de la pesca, part de la qual tracta per tots els mitjans de fer el correcte i no reben tant recolzament com haurien perquè la gent no sap diferenciar entre el que fan ells i el que fan els individus que espolien desenfrenadament els mars. Crec que cal recolzar aquesta part de la indústria pesquera.

Només, una part molt petita del peix que comprem pertany a una font sostenible però, gràcies a la creixen pressió les coses van canviant poc a poc. En l’actualitat ja hi ha etiquetes de peix sostenible com l’ecotiqueta
MSC (Marine Stewardship Council – Certified sustainable seafood) http://www.msc.org
Les grans superfícies ja comencen a incorporà a comprar segona aquesta etiqueta gràcies a la pressió popular.

Però, cada vegada més peixos provenen de l’aqüicultura. Molta gent creu que aquesta tendència és una resposta al problema cada vegada major que s’enfronten els nostres oceans. Però, l’aqüicultura no és el que sembla.

Aquesta pràctica captura peixos per alimentar als que es crien a les granges. És a dir, mata més animals del que produeixen. Milers d’anxoves seran triturades i convertides en farina per alimentar peixos d’altres parts del món.

De les 100 milions de tones que es capturen a l’any en tot el planeta, 40 tones són per alimentar altres peixos i persones. Quantes més gàbies de peixos tenen els països d’occident menys peixos tenim nosaltres al sud. Paradoxa que costa molt la gent d’entendre.

L’aqüicultura d’espècies de peixos no es pot desenvolupar molt, ja que no hi ha prous peixos en l’oceà per alimentar-los.

El que es fa en veritat es convertir peixos d’una espècie en altra. No s’aconsegueix que hi hagi més peixos, al menys quan parlem de gàbies d’engreix. El promig medi és de 5 quilos d’anxoves serveix per alimentar només un quilo de salmó.

Estem sota mínims. Hem traspassat els mínims del que l’oceà es capaç de subministrar per mantenir la industria de les gàbies d’engreix. Com pot créixer així si hem arribat al final, si ja no queda matèria prima.

Ja es fan campanyes perquè la gent mengi peixos com l’anxova, el barat, el sorell... en lloc de peixos criats en gàbies d’engreix que s’alimenten d’aquestes espècies. Perquè no en mengem directament aquests peixos ? Són millors que el salmó !

Si l’aqüicultura no és la resposta, a pesar dels intents que sigui menys desprofitosa i les pesqueries sostenibles no sé estenguin amb la suficient rapidesa, què més podem fer per salvar els nostres oceans ?

Hem de retrocedir 200 anys per recuperar la abundància i productivitat que havia en algunes parts dels nostres oceans. Em refereixo de crear una xarxa d’àrees marines protegides que es pugui anar en rere en el temps.

Les reserves marines són àrees oceàniques que la pesca comercial està totalment prohibida. Els resultats poden arribar a ser sorprenents. Els llocs on s’ha establert una àrea que no es pot pescar i bussejar, vigilat, gestionat bé. A on els habitants estant convençuts en protegir-ho han proporcionat meravellosos beneficis.

He estudiat les reserves marines del Caribe i allà, l’any 1995 les comunitats autòctones varen establir àrees a on no es podia pescar. Amb el pas del temps es podia apreciar que l’escull es repoblava i que la vida era més abundant. Nosaltres varem observar l’augment de 3, 4 i fins i tot 5 vegades més peix dels que havia després de 7 anys de protecció.

Un pescador submarí de les Bahamas fa companya per establir una reserva en una zona destruïda per la pesca. “La meitat d’aquesta zona és una àrea protegida, no és permès pescar a ningú aquí i si és permet, hi ha normes que cal respectar. És quelcom natural. Així, hi haurà més peixos... un any anirem a una roca i veurem un mero i a l’any següent potser en veurem dos, i l’any següent quatre. En definitiva deixem que treballi la naturalesa...”

Les reserves marines són absolutament necessàries i necessitem tenir-ne moltes. El millor càlcul disponible quant costaria per tenir una xarxa global de xarxes marines protegides que cobreixin entre 20% i el 30% de la superfície dels oceans és que podria valer entre 12.000 a 14.000 milions de dòlars a l’any per gestionar una xarxa d’aquesta magnitud.

En comparació amb les subvencions de pesca, la quantitat és més o menys equivalent. S’estima que les subvencions de pesca són de l’ordre de 15.000 a 30.000 milions de dòlars a l’any i aquestes serveixen per fomentar la sobrepesca. En canvi aquests 12 o 14 mil milions de dòlars servirien per gestionar les àrees protegides que contribuirien a solucionar del problema. A més, durant el procés es crearia un milió de llocs de treball en tot el món.

Existeix un acord mundial per establir una xarxa d’àrees marines protegides per a l’any 2012. Alguns països han promès protegir el 20% o més. No obstant, hem de pressionar als governs per assegurar-nos que això passi.

Comptem amb un total de 4.000 reserves marines de diferents mides en el món que cobreixen menys de l’1% de l’oceà, 0,6% per ser exacta. En el 99,4% restant està permès pescar.

El 99% a mi no hem sembla una bona representació dels nostres interessos com ciudatans.

Les reserves marines per si soles no solucionaran el problema del col·lapsa que sofreixen els mars. Els pescadors i els peixos migratoris viatjaran a àrees no protegides, per això aquestes zones també hauran de ser controlades.

1- Els polítics han d’actuar de forma responsable a l’hora de prendre decisions sobre els oceans.
2- Els consumidors han de canviar els seus hàbits alimentaris.
3- La industria pesquera de tot el món, ha de complir les lleis i reduir la seva capacitat.

El problema és aconseguir que els polítics posin en pràctica tot això, a més sempre hi ha obstacles, no és pot fer perquè afectaria al sobreviure de moltes persones ..... Però, al final aquest sobreviure desapareix any rere any per no fer res al respecte

“Vull que siguin ells els que gestionin el mar perquè es recuperi. Vull que el mar estigui ple de peixos. Que estigui ple de bacallà, ralles, abadejos, fletans,... i també mariscos... que hi hagi de tot.”

Vol la societat veure aquesta recuperació ? o la societat s’alegra en veure els esgotaments massius ? No crec que la meva filla de 6 anys estigui massa contenta. Dintre de 10 anys quan vegi sobretot això i em digui: Déu meu tot això ha passat a la teva època, en les persones que tinguin entre 30 i 60 anys. Està passant en els nostres nassos i tots tenim una responsabilitat.

La diferència entre aquest i altres problemes mediambientals és que aquest és relativament fàcil de resoldre. Podem actuar ara. No necessitem més dades per fer-ho. AIXÍ, FEM EL QUE PODEM A ON PUGUEM. FEM-HO AQUI I ARA. Només, cal decidir-se a fer-ho !

- Pregunti abans de comprar.
- Mengi només peix sostenible.
- Demani als polítics que respectin les recomanacions científiques i redueixin la flota pesquera.
- Recolzi la campanya per a la protecció de les àrees marines protegides i la pesca responsable.

www.endoftheline.com
“Wagamama ha deixat de vendre marlín blanc”
“Jamie Oliver ja no utilitza tonyina vermella. Ha eliminat les referències d’aquest peix de les seves fitxes de receptes.”
“Juny de 2009: La tonyina vermella segueix en el menú de Nobu. L’identifica com espècie amenaçada.”
“Gener de 2009: Un article de “Science” assenyala que els escrements dels peixos contribueixen a que els oceans absorbeixin diòxid de carbono: el primer vincle entre la sobrepesca i l’escalfament global”

_________________



Botiga online de pesca & nàutica
avatar
Admin
Admin

Data de registre : 05/03/2009

http://www.forumdepesca.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum