BLOCS VILAWEB - Raül Romeva i Rueda

Protegir Les Formigues: condició necessària, i encara no suficient

Acabo de signar el Manifest a Favor de la Reserva de les Formigues. Ho he fet convençut, però preocupat alhora pel fet de veure com un debat que hauria de ser altament positiu, constructiu, il.lusionant, està derivant en un enfrontament, crec, que molt poc sà i, a llarg termini ho veurem, autodestructiu. Deixeu-me argumentar la meva postura, insisteixo, fermament favorable a la protecció.

No vull amagar, d'entrada, la meva condició de part directament afectada, en tant que practicant apassionat del submarinisme amb ampolla. De fet, en tant que submarinista he tingut accés a tota mena d'opinions en relació a les reserves marines: favorables i no favorables. Fa poc, en una immersió, el patró em deia. "Coi amb tanta reserva aviat no podrem fer res al mar". No em vaig amagar, i vaig dir allò que també vull afirmar aquí: 'Sóc un entusiasta de les reserves. Em fascina baixar, i gaudir de les meravelles submarines, i vull seguir-ho fent durant molt de temps, així com que els meus fills m'hi acompanyin quan en tinguin l'edat. Així doncs, prefereixo una bona immersió, amb un bon fons, que no pas cinc amb un fons erm, sense vida'.

En altres paraules, considero que adequadament dissenyades, ben gestionades, socialment acceptades i del tamany pertinent, suposen allò que Enric Sala anomena un compte d'estalvi (veure Per què costa tant protegir i tan poc destruir? (actualitzat el 9/1/09 amb entrevista a Enric Sala).

Sóc clarament dels que pensem que la conservació i el desenvolupament econòmic són conceptes que poden casar perfectament, sempre que es facin bé les coses, i es tinguin clares les prioritats. Cada cop mes, la millor, i sovint l'única, manera de promoure el desenvolupament econòmic d'una zona costera és aplicant mesures conservacionistes.

Las reserves marines són com comptes d'estalvi on dipositem un capital que no es toca i que es va incrementant amb interessos. L'alternativa, una costa i un mar sense reserves marines, és tenir un compte d'estalvi del qual anem traient diners, però no hi posem res.

Rebobinem una mica i fem-nos les preguntes adequades:

Primera: De qui és el mar? (segueix...)



Acostumem a dir que de tothom, tot i que seria millor dir 'de ningú'. El problema, però, és que d'aquesta resposta se'n deriva també una altra, de pregunta: qui té dret, llavors, a decidir sobre el mar? aquesta és la veritable qüestió. Massa sovint tenim la sensació que la gestió dels afers marins és una competència exclusivament pesquera. Discrepo profundament. Del mar en vivim i en gaudim tothom, de manera més o menys directa: Pescadors professionals, pescasub, pescadors recreatius, submarinistes, biòlegs, navegants, banyistes, fotògrafs, poetes, pintors, somniadors, consumidors de peix, consumidors de gas, consumidors de ... , en fi, tothom.
Malgrat que és més qeu evident el pes que té el sector pesquer en el conjunt de l'activitat econòmica i social que es deriva del mar, crec que la gestió de les reserves i els espais protegits, així com la gestió de les pràctiques esportives al mar, no ha de ser exclusivament des la perspectiva Pesquera. No he entès mai per qué és el Departament de Pesca qui gestiona, per exemple, aspectes com les titulacions nàutiques o el submarinisme, per exemple, i no Medi Ambient o, fins i tot, Turisme.

Segona pregunta: realment hi ha tanta reserva, tant espai protegit actualment? En absolut!!!!. La situació al conjunt de l’Estat i de Catalunya en particular és lamentable. Menys de l’1% de les nostres aigües estan protegides. A més, al contrari que les àrees més allunyades del Pacífic, la costa espanyola es troba densament poblada i hi ha molts interessos pesquers i comercials.

Recentment proliferen iniciatives interessants en la bona direcció. A la proposta que fa temps es discuteix al voltant de Les Formigues, cal afegir-ne d’altres. El recentment aprovat Parc Natural del Montgrí, Les Medes i El Baix Ter (amb més de 8000 hectàrees protegides), la petició de Depana per tal que l'Estat declari la Punta de la Móra Àrea Marina Protegida (veure lloc web DEPANA), o el compromís de la Ministra Elena Espinosa, responsable de Medi Ambient i Medi Rural i Marítim, quan assegurava a Antonio Cerrillo, de La Vanguardia, que 'El Cap de Creus será Área Marina Protegida', entre d'altres.

Per algú que, com jo, és un convençut entusiasta i ferm defensor de la figura de les Àrees Marines Protegides (nova figura de protecció legal creada arran de la llei del patrimoni natural de la biodiversitat, aprovada el 2007 pel govern espanyol) aquesta mena de notícies són excel.lents. Val a dir, però, que en un i altre cas es tracta de consolidar projectes que fa anys venen duent-se a terme en la seva vessant proteccionista així com social.

En efecte, han estat necessaris llarg i complexos treballs per tal de conèixer la riquesa biològica de la zona, així com imprescindibles processos de participació per comptar amb la complicitat i el consens del territori. Així doncs, espero i confio en què les dues iniciatives prosperin i es concretin, de la mateixa manera que confio en què serviran d'exemple a d'altres zones del litoral català i, per què no, europeu.

I és que segons nombroses persones del món de la ciència, ONG i algunes institucions, caldria com a mínim que la xarxa de Reserves Marines abastés fins un 40% de les aigües del Mediterrani i que englobi diversos ecosistemes. Greenpeace és una d'aquestes ONG (veure, per exemple La propuesta de Greenpeace i en concret els 32 punt que proposen en el següent mapa). La situació, efectivament, és greu.

Les àrees marines totalment protegides no arriben ni a l'1% del Mar Mediterrani. En el viatge que em va dur recentment a Grècia vaig poder constatar la importància d'aquesta mesura (veure apunts La pesca a Grècia i Rodas, Tilos, Chalki,...). De fet, tant Greenpeace Grècia com diverses confraries de pescadors (no totes, val a dir) les reclamaven. I és que les reserves marines són zones en las quals no es permet cap ús de caràcter extractiu, ni pesquer ni miner, ni tampoc el vessament d'agües residuals. Això fa que, en conseqüència, esdevingui zones idònes per a la recuperació de les espècies animals i vegetals sovint deteriorades. En el seu interior hi pot haver zones integrals on estiguin permeses les activitats humanes, per exemple àrees que serveixin com a referència científica o zones on hi hagi hàbitats o espècies particularment sensibles.

Tal i com explica Greenpeace en el seu lloc web, algunes d'aquestes àrees dins de la zona costanera es poden obrir a l'activitat pesquera artesanal i no destructiva, sempre que siguin activitats sostenibles, dins d'uns límits ecològics, i la decisió hagi estat presa amb la participació de les comunitats locals afectades.

Clarament, les Reserves Marines suposen un instrument fonamental de cara a la conservació i grans beneficis per a la pesca a llarg termini, ja que dins d'aquestes zones els peixos poden viure-hi més temps i créixer més. I tal i com ens recorden, per a moltes espècies marines, el tamany sí que és important: de fet, hi ha femelles que si se les permet créxier fins a quatre vegades mes, poden arribar a posar fins a vuit vegades més ous. Aquests ous, a més a més, són de millor qualitat. Per altra banda, tampoc hi ha cap dubte sobre els enormes beneficis que suposen aquestes zones de cara a la ciència, ja que permet fer un seguiment de les espécies i dels seus hàbitats, cosa essencial per a obtenir dades que puguin ser usades en futures polítiques de conservació i gestió.

La responsabilitat de crear aquestes Reserves correspon als Estats de les aigües costaneres corresponents, però les aigües internacionals poden i han de fer front a responsabilitats de manera col.lectiva dins del context del Consell general de Pesca per al Mediterrani i la Convenció per a la Llei del Mar de Nacions Unides (UNCLOS, segons sigles en anglès).


Finalment, estic per una Grenelle de la mer a la catalana. A França ja s'han activat, i de valent. Acaben de concloure un exercici ciutadà i democràtic extraordinari: Le Grenelle de la Mer. Després de setmanes de debats i consultes a tots nivells, inclòs internet, en què ha participat tota mena de gent amb interessos i passions bens diferents, han establert un catàleg de 138 mesures urgents, entre les quals hi ha l'establiment d'una xarxa marina que vinculi els diferents estuaris, l'ampliació de les àrees marines protegides (el 10% de la Zona Econòmica Exclusiva, ZEE, el 2012, per arribar fins el 20% el 2020), la inclusió de la tonyina vermella i del tauró mako a la llista d'espècies protegides de CITES, ...

Mentre a nombrosos països el mar és un tema recurrent i central en les campanyes electorals i en el llistat de prioritats polítiques, socials i mediàtiques, a Catalunya, malgrat els 700 kilòmetres de costa, és un tema sovint massa absent del debat polític i social.

Comptem amb excel.lents professionals en tots els àmbits relacionats amb la mar (ciència, periodisme, cinema, esport, nàutica i navegació, submarinisme, pesca, literatura, art...), i amb magnífics programes de televisió com, per exemple, Thalassa.

Així doncs, si som conscients del problema, si tenim la matèria prima, si veiem que a d'altres països, com a França, ja s'hi han posat, si constatem, com ho fem, que el rellotge biològic corre de pressa, i que quan vulguem despertar potser ja serà massa tard, no és hora ja de posar-nos a la feina i sumar-nos a la gran xarxa mundial que està reaccionant en favor de defensar més i millor aquest Planeta Blau en el qual vivim? Jo crec que sí. És el moment, per tant, d'impulsar una Grenelle de la mer a la catalana, i per què no, contribuir a impulsar-ne una de mundial. Jo m'hi apunto, amb entusiasme, amb convicció, i amb l'esperança que encara hi siguem a temps.

EL MAR: COSA DE TOTHOM, RESPONSABILITAT DE TOTHOM, PROPIETAT DE NINGÚ