"AVUI" 9-1-10

LA CORRUPCIÓ POLÍTICA, UN CÀLCUL DELS BENEFICIS I ELS COSTOS

Amb la corrupció al cor

Aquest any passat hem parlat a bastament de la corrupció política. S'han dit moltes coses considerables, les quals, tanmateix, han acabat portant-nos al mateix lloc on ens trobàvem: contra la corrupció no hi podem fer res més que imposar lleis més dures, multiplicar la vigilància i elevar la publicitat dels processos de presa de decisions, així com la difusió dels plans urbanístics: de la gestió del nostre sòl se'n deriven la majoria de sumaris; sembla que les corrupteles afloren als solars buits, sobre les ruïnes, com les males herbes i altres flors miserables.

PERÒ DAVANT DE TOT AIXÒ PODEM SER INGENUS d'una manera lamentable. Pot ser que tots aquells antídots contra la corrupció funcionin en alguna mesura; pot ser que, davant el delicte, el polític o gestor dels assumptes públics es faci enrere i no caigui en la temptació, però, no ens enganyem, sempre seran més els incentius i els beneficis possibles en la deshonestedat que no en la virtut o en la diligència impecable, almenys si en l'ànima humana no s'hi opera una severa transformació. Un premi Nobel d'economia com Gary Becker ens ha fet observar de quina manera un delinqüent potencial, davant del fet punible, actua com qualsevol de nosaltres abans de comprar un objecte: avaluant els beneficis i els costs de la seva decisió.

¿QUÈ PUC GUANYAR AMB UNA TRACAMANYA urbanística?, es demana el polític, ¿què em pot costar en prestigi, presó, multes i inhabilitacions? ¿Quines possibilitats reals hi ha que m'enxampin? Aquestes sempre són hipotètiques, impossibles de quantificar, mentre que els diners, regals i altres avantatges oferts tenen una existència real, absolutament palpable i irrebatiblement atractiva. Segons Becker, actuem d'aquesta manera calculadora i intrigant en múltiples esferes de la nostra vida: a l'hora de decidir si creiem en Déu o no, en quin dels déus disponibles combreguem, si ens apleguem amb aquesta o aquella parella, si ens casem o no, etc. Tot és un inacabable càlcul, una comptabilitat despietada, en la qual els sentiments o els principis morals només fan de comparses. Així, en referència a la corrupció, per molts que siguin els expedients, les detencions, els casos oberts contra regidors, diputats, consellers i altres càrrecs, sempre seran pocs els investigats i portats davant del jutge, i sempre es tindrà la sensació -consoladora per a molts- que en política els deshonests són tan sols una minoria, i que són pocs aquells a qui la justícia ha pogut atrapar.

EL MÉS ENTRETINGUT D'AQUEST DEBAT ÉS, al meu parer, avaluar de quina manera, molts de nosaltres, en la corrupció política només hi veiem un problema temporal, com si fos una xacra que, a la llarga, ha de desaparèixer, amb el progressiu progrés moral de la societat. Certament, des d'un cert optimisme d'arrel il·lustrada es vol veure la corrupció present com un avenç, tot perquè, es diu, no és ni tan abundant ni tan omnipresent com ho era antany, fent d'aquesta dada l'evidència del desenvolupament de les capacitats humanes per controlar la nostra naturalesa. Aquesta noció de progrés té una funció apologètica; gràcies a ella, el nostre present queda justificat en nom d'un futur perfecte on totes les tares seran definitivament esborrades. A més, si no fos per aquesta creença en el progressiu millorament de les nostres debilitats, ¿potser no hi hauria motius per caure en la més mísera desesperança? Davant de la depressió paralitzadora que ens encomana el fet d'adonar-nos de la nostra indecència, ens consolem projectant-nos cap a un futur idíl·lic, en el qual no hi haurà lloc per a cap traça de barbàrie.

¿QUAN S'ACABARÀ, PERÒ, AMB LA CORRUPCIÓ? ¿Ho faran unes lleis més refinades, uns detectius o jutges més expeditius? Tot això és arrogància, no passa de ser una pretensió; a més, és un dogma: la creença, més enllà de tota possibilitat de demostració, que en el futur serem més bones persones que no pas ara. O que a dia d'avui som superiors al que vam ser en el passat. ¿D'on traiem, però, aquesta suposició? L'única manera que se m'acut per avançar cap a una superioritat en el decòrum i en la rectitud és millorar en la nostra educació, ja que només la formació, la pedagogia, la cultura -sobretot el conreu de les humanitats- ens pot fer sortir d'aquest marasme.

LA CORRUPCIÓ POLÍTICA A L'ENGRÒS DENOTA, sobretot, una extraordinària crisi cultural, a la qual, però, som ben poc sensibles, i dissimulem la gravetat de la deficiència amb sermons edificants i vanes reformes legislatives.

HEM DE CREURE EN LES NOSTRES POSSIBILITATS de perfeccionament, però, alhora, hem de ser profundament pessimistes pel que fa a aquestes mateixes possibilitats: és l'única manera de no caure en una candidesa, en una actitud nècia que només propiciarà algunes bones preses de pèl. Dubto, doncs, que en el futur siguem més bones persones que no pas ara -i aquest dubte és dolorós-, encara que al mateix temps hem de fer tots els passos possibles perquè sigui així, dirigint-nos cap a una major realització d'una idea oblidada, la que ens parla de la noblesa d'esperit.

LA CORRUPCIÓ POLÍTICA ÉS ESPECIALMENT deplorable perquè, a pesar de ser, en aparença, un delicte com qualsevol altre, té lloc en un àmbit on haurien de desplegar-se les nostres millors aptituds, les que fan referència a la direcció dels assumptes públics. La política democràtica, el govern dels béns i serveis de la comunitat a favor de la comunitat, és l'invent més eficaç que ens hem pogut donar per fer front a l'abjecció i la rapinya, per mirar d'oposar-nos a la pirateria organitzada d'una elit que només mira pels seus propis interessos. Cada cas de corrupció denuncia una regressió, obre un forat que fa retrocedir la nostra vida en comú cap a posicions polítiques reculades. No és un delicte com qualsevol altre, doncs, sinó un atemptat alarmant, un assalt al cor de l'estructura que ens hem imposat per refrenar el nostre egoisme individual incorregible.

ÉS PER AIXÒ QUE LES MOSTRES DE TOLERÀNCIA o de suport ciutadà als imputats en casos de corrupció -o la complicitat somrient amb els escàndols, o l'escassa o nul·la factura electoral que els processos oberts passen, a les enquestes o a les futures urnes, als partits implicats- són totalment desesperants, i ens fan allotjar poques il·lusions a l'hora de concebre un futur més íntegre per a la nostra política.

L'ASSIGNATURA PENDENT PER A AQUEST ANY NOU podria passar per deixar-nos d'històries grandiloqüents entorn de la corrupció, i menysprear de la manera més estentòria tant els corruptes com els que els donen suport o cobertura exculpadora, per molt que els subornadors o subornats siguin amics o coneguts, o per molt que plorin tan emocionats com nosaltres davant de la senyera.