Les 2:34

LES 2:34

Aquesta ha estat una setmana d’allò més interessant. Les meves setmanes sempre comencen el diumenge, i els últims són més intensos del normal. Faig més feina del compte, pel que pugui passar... a més, dilluns teníem sessió de corretges a mig matí, així que havia de deixar la feina enllestida, de tal manera que les meves noies no notessin la meva absència i tot anés com una seda. Els veterans de les visites al ginecòleg ja saben que la sessió de corretges no és anar precisament al gimnàs... sinó que es tracta de fer un registre d’uns vint minuts de durada del batec fetal i les contraccions uterines. Tot correcte, tenim hora per dilluns que ve, encara per confirmar.

Els dimecres són els meus dies de pesca. És el dia just entre setmana i em permeto el luxe de fotre el camp, que el que no acabin les noies ja ho farem demà... però aquest dimecres no puc baixar, perquè la llet comença a humitejar els sostens de la dona, i això és una senyal inequívoca que en Nil té ganes de començar-se a airejar. Els plans últimament van per una altra banda: preparar el bressol, fer canvis d’armari, fer jardineria i començar a pintar la casa, feina que deixo cada any un cop entrada la primavera i el sol es comença a fer notar.

Dimecres vam anar a comprar plantes. En vam carregar unes quantes a la meva furgo i em vaig passar més de mig matí i fins les tres de la tarda trasplantant flors i plantes pel jardí de casa, retirant les fulles caduques i netejant el jardí i la terrassa. És una feinada però val molt la pena: fa bonic i convida a dinar a fora, a més de donar una aire nou a la casa, com si l’acabéssim de decorar. És d’aquelles coses que ens fa tanta mandra, però un cop hi som posats, ja no podem parar... De sobte m’entren unes ganes boges de fer totes les feines que he deixat arraconar, i mira que ha estat llarg aquest hivern!

Dijous, com no, vam anar plegats a comprar estris per pintar. Recordeu el sòtans que se’m va inundar fa uns mesos? Sí aquell que fèiem conya que si m’estava muntant un viver per pescar dins de casa! Doncs m’hi he posat. Mig matí per preparar la feina i gairebé tota la tarda pintant. Sembla mentida que es gasti tanta pintura... i que la meitat te la mengis quan repasses els sostres... vaig pensar amb el meu representat, en Szacc, i lo complicat que deu ser pintar les cases quan les mestresses no paren de treure el nas! Quan vaig haver fet la primera capa em van caure els ous a terra al veure que la pintura de sota es bufava i s’esquerdava com una crosta de pa... i au: a tornar a rascar! Amb les cases velles i amb la humitat que encara hi ha des de les últimes nevades... ja veurem quin nyap em quedarà! Tot just he pintat mitja cambra, suposo que l’altra meitat l’acabaré dissabte o diumenge abans d’anar a treballar. M’aixecaré d’hora, com si anés a pescar, i començaré a practicar el meu jigging particular amb el rodillo és gran. L’spinning el deixaré per la brotxa gorda, que hi ha molts racons per explorar...

El divendres he treballat una mica. He anat a repartir amb un client nou, i m’ha sorprès preguntant-me, gairebé afirmant rotundament, que jo sóc un bon pescador. Què collons ha de saber de pesca el director general d’una residència d’avis? Doncs ell res, però un amic seu, que per cert no conec, li ha dit que el que renta roba és també una màquina de pescar. -“I d’escriure!”- he afegit jo, si li agrada la pesca que compri Pesca d’Illes, que aquest mes hi surto jo. El paio s’ha quedat de pasta de boniato... i li he recalcat que pot estar ben tranquil, que ja se’n pot despreocupar de la roba, que si d’una afició en puc fer una feina, imaginis què sóc capaç de fer amb el meu negoci. Aviat em donarà tota l’altra secció, i acabo de començar.

He arribat a casa al vol de les vuit. Hi havia la sogra i la cunyada fent flams amb la termomix. Demà tenen un dinar no sé on, i la sogra està preocupada per si la dona es posa a parir... però l’hem tranquilitzat dient-li que encara està verda... que vagin tranquils. Tenia el sopar al foc, les torrades fumejant i el microones a punt de pitar quan ha sonat el telèfon... el nº em sonava a mi també, o sigui que l’he agafat sense mandra (i procurant que no se’m cremés el sopar), sempre es té temps per parlar amb un bon pescador, i si és un bon amic, molt millor. De seguida m’ha preguntat per la Teresa, i per si estic preparat. Últimament es fa pesat respondre sempre a la mateixa pregunta, però és normal. Hem parlat de peixos i l’embaràs se me n’ha anat del cap.

Heu vist la peli de TV3? La dels 300. Quina passada, quina mala òstia que gasten, els espartans. Bona pel•lícula, una mica fantasma, però m’ha excitat els nervis i he hagut de continuar mirant begenades un cop s’ha acabat. L’Alba ens ha donat la nit, altra vegada. No era conya que el llop l’espantava, ni que plora cada nit, ni que fa tres anys que no dormo d’una tirada... Entre els nervis de la puta peli, que no parava de veure sang i braços i cames volant, i la nena que no ha parat... normalment l’agafem i la posem al llit nostre, almenys així dormim una estona i no ens hem d’aixecar continuament. Però els petits de la casa són els més savis, i com que s’ensuma que aviat deixarà de ser la reina de la casa (o almenys la única), ha volgut dormir al seu llit si o si. Primer hi he anat jo. Després la seva mare. Després jo però cridava la mare.... i així fins que ens han tocat les dues de la nit. Finalment la nena ha accedit, mig drogada de son, a venir al nostre llit. Per fi podré dormir una mica, que ja estic cansat. Li he fet una abraçada d’aquelles que et fan levitar, per uns instant no tocava ni els llençols del llit, per uns moments les espases dels 300 deixaven de trinxar carn, la son m’abraçava a mi també, per fi, podria descansar. Quan la passió de son s’apodera d’un és més potent que la sexual: només cal deixar-se endur i penetrar en els somnis (normalment d’un home que pesca al mar).
Quan millor estava, quan el silenci es podia gairebé palpar, quan la son em tenia ben agafat, m’ha semblat sentir de fons la veu de la meva dona: -“carinyo, acabo de trencar aigües”- i no és un somni, que va de veritat. M’espera una altra nit en blanc.

Que tingueu sort demà, i desitgeu-nos-la a nosaltres, que ja tenim "l’estomac" ben apretat.

Per molts anys Raül!
Espero que hagi anat tot bé i que el petit et vingui amb un peix sota el braç!

Enhorabona!!! Que sigueu molt feliços!!!!

Ha estat una nit força llarga, però altra vegada he quedat gratament sorprès de lo valentes que sou les dones. Tenim els dos un nus a l’estómac, els nervis no ens deixen aclucar l’ull, però les nostres mirades s’omplen de complicitat i deixen entreveure que alguna cosa grossa està a punt de passar a les nostres vides. Engendrar una nova vida és quelcom molt especial, teniu sort les dones de poder sentir coses que nosaltres no ens podem ni arribar a imaginar. Els homes pensem amb la criatura, però també amb el mal que ha de fer treure-la per un forat... però a vosaltres això no us espanta: esteu pendents en tot moment del seu benestar. El nen ha deixat de moure’s durant una estona... i això ens engoixa, però és ben normal. Ens vam passar més de 24 hores a l’hospital per parir l’Alba, però aquesta vegada tot ens ve de cara i no cal córrer tan. A més, l’experiència de la primera vegada serveix, i de molt, per relativitzar tots aquells temors que no podem controlar. Certament es gaudeix molt el segon embaràs, el primer tot son patiments.

Els dos pares ens hem fos en mirades i carícies tendres, però no ens hem pogut abraçar perquè tenim la petita dormint al mig, aliena a tot el que li està a punt de passar. La vida li canviarà molt més del que ella s’espera, però dorm a plaer sense somiar amb tots aquests mals de cap que li estan a punt d’arribar amb forma de germanet. Ha estat una postal observar-nos a nosaltres amb els nervis ja a flor de pell, i la nostra petita dormint tan tranquil•la... deixem que gaudeixi del dia, ja li explicarem més tard que avui coneixerà el seu germà. Pobreta... fa temps que li anem explicant que a la primavera, quan neixin les flors, naixerà també el seu germanet. Últimament ens pregunta moltes vegades quan vindrà en Nil, que la primavera ja ha arribat. Serà un dur trasbals a la seva vida... caldrà estar al seu costat.

A quarts de vuit, després d’afaitar-me, dutxar-me i triar la roba més còmode que tinc a l’armari, hem portat la nena a casa la meva mare. Volíem anar a l’hospital a fer un control, perquè el nen no es mou massa i ens comença a preocupar. Ja han passat unes cinc hores des que hem trencat aigües, i la dona sap que amb el seu fonendo no sentirà el batec del nen, perquè està en presentació cefàlica i és pràcticament impossible escoltar-lo si no és amb el monitor fetal. La Teresa també s’ha dutxat amb tranquil•litat: és doctora i coneix molt bé el fàstic que fa explorar els pacients que no es dutxen amb regularitat. Fins i tot ho posa a l’informe de la llevadora: la mare s’ha de dutxar.

La llevadora és, curiosament, la mateixa que va ajudar al part de la nostra nena. És una dona molt tendre, que parla amb calma i dóna molta serenitat. És molt important que la mare se senti segura i tranquil•la en un moment de tanta sensibilitat. A més, per més casualitats, els dos germans naixeran al mateix dia... a partir d’avui el 27 serà el doble d’especial per mi.

Sentir el batec del nen ens ha tret un pes de sobre... ja es movia i sabíem que estava bé, però no hi ha res com sentir ressonar el seu cor per tota la sala de parts. La pressió de la mare està una mica alta, però s’ha normalitzat a mesura que sentíem el batec de la nova vida que està a punt de parir. Les contraccions es mostren rítmiques però febles, i el nen està la mar de bé, entre les 135 i les 160 pulsacions per minut, cosa normal en els nadons pre-natals. Ens han deixat anar a casa, no sabeu lo contents que estem de no haver-nos de passar tantes hores dins aquells habitacles absents de familiaritat. No hi ha res com estar a casa, malgrat la dona m’ha volgut fer un munt de feines: fer llits, treure els armaris de l’habitació de l’Alba (dimarts porten els nous), posar rentadores,... li he tret més coses del cap: he parat les tombones a fora i l’he convidat a relaxar-se una mica i a gaudir d’aquest dia tan assolellat. Se sent música clàssica al fil musical, la temperatura és d’allò més agradable, menja xocolata i beu sucs de fruita i molta aigua. Li faré un dinar lleuger, però molt ric en hidrats de carboni que li doni vitalitat, que aquesta tarda haurà de fer un esforç descomunal. No sé si cap home té tanta força, tenacitat, valentia, resistència i tan d’amor guardat dins seu. Les dones parint són imbatibles. Us admiro.

Us deixo, companys i companyes, que aquesta última contracció ja ha començat a fer mal. Penso amb tots vosaltres, que segurament a hores d’ara esteu a mar. Que tingueu sort amb les vostres captures i, si no n’hi ha, no deixeu de somiar.

Comencem a estar neguitosos, tranquils però amb el cuc a la panxa per allò de si no va tot bé. La dona no li agrada que pengi això al fòrum: és el meu diari personal, però tinc la necessitat vital de fer-ho, perquè molts de vosaltres sou per mi com germans.

Ara mateix tinc el cap més on ha d’estar, que és amb la meva dona, i em costa de concentrar-me. A partir d’ara em dedicaré amb tota la meva passió a cuidar-la, a ajudar-la, i a fer-li costat. Tinc els sentiments a flor de pell, se’m posa la carn de gallina i se’m neguen els ulls i no veig ja ni les tecles que he de prémer.

Us deixo companys, desitgeu-nos sort, que estem a punt de fer la cosa més gran que hi ha al món.

Molta sort doncs!!! La veritat es que les dones no se pas d'on treiem la força, i a mes aquest dolors, no se amb que es poden comparar, s'ha de viure...però si no fos per vosaltres els homes que ens feu costat, (encara que us enviem a fregir mones quan els dolors son tant insoportables) ens seria mes dificil... sabem que us tenim al nostre costat i aixo ens dona tranquil.litat.
Que vagi tot be, i a viure cada segon.....

Ei Raúl i Teresa, des de darrera´d´aquesta pantalla , tal i com ho expliques, crec que no em voldria moure del vostre costat, perquè els que ho hem viscut , sabem que això , tot i que cadascun es unic, el veure neixer una criatura , és una fantàstica meravella i si ho penses , és irrepetible, unic , no n´hi haurà un altre igual.
Per això , us dono la meva enhorabona , anims i un petonet per en Nil, i l´Alba, que de ben segur que quan llegiu això tot haurà acabat i molt bé.

Enhorabona i moltes felicitats Raül,per aquet regal que et dona la vida i que no te preu.
Endavant i fins habiat,salutacions company!!!

Enhorabona i moltes felicitats!!!!

moltes felicitats company!!!

que ho disfruteu moltíssim!!!!

Molta sort i moltes felicitats!!!!!
Benvinguts al club, ja m'entens...

Felicitats Raül!!!
Suposo que a hores d'ara estareu en un núvol, no tan per la son que arrossegueu sino per això tant meravellós i a la vegada tant extrany del miracle de la vida.
Encara no puc parlar per experiència, pero està clar que el dolor compartit es més facil de passar, i no totes les mares tenen la sort de tenir un company com tu.
Entenc que a la teva dona no li faci gaire gracia que pengis el teu diari personal aqui, per això et donc les gracies per haver compartit aquest moment amb nosaltres. La veritat es que em costa llegir els posts que passen de les 15 linies, i el teu me l'he llegit sencer, i amb la mateixa intensitat del principi al final. Ara entenc lo que et deien els companys, que els teus escrits fan reviure als lectors les experiencies relatades.

L'enhorabona!!!

Felicitats amic, una abraçada a tots quatre que gent com tu s'ho mereix.

Salut.

Moltes gràcies companys i companyes. Quan hom té els sentiments i les emocions a flor de pell és fàcil deixar-se anar. M'heu emocionat molt, i em sento molt afortunat, pel que he viscut i per compartir-ho alhora amb tots vosaltres. Sou més que simples pescadors i aquest és més que un fòrum de pesca.

només us volia dir que tinc un fill molt guapo (com el pare) i que està molt bé. La mare ha estat insuperable, i està millor que mai. L'Alba és increïble...: no sé com la puc estimar tant!

per cert Sílvia: no em va insultar gaire, però em va fotre un parell de munyides....! LA primera em va arrencar 25 o 30 pèls del pit... (i jo dient "quin mal" jaja) i la segona gairebé m'arrenca la camisa!

Diuen que parir és com corre un marató. LA Teresa la va córre descalça i sense sostenidors... per si no ho enteneu: va ser un part natural. Sou molt valentes les dones.

m'han passat moltes coses al cap i frases genials aquesta nit. Espero poder escriure coses ben aviat, però per si algú no se'n recorda, sóc autònom i jefe: i això vol dir que he d'anar a treballar. Una dutxa, un parell de rentadores industrials i apa, cap a l'hospital! (abans de marxar s'han emportat el nen i he deixat la dona amb la seva mare). M'espera un dia dur de visites... estarem en contacte!

per cert mamons i mamones... que m'han arribat fotos de peixos molt interessants...! Aviat us faré la rebanxa!