REPORTATGE DE PESCA

Tan bon punt vaig tenir la confirmació de l’editor que la revista estava entregada a la distribuidora em vaig posar a treballar. Els msm del mòbil treien fum: amics personals, familiars, companys de pesca... el missatge era ben clar: “Hei! Com va tot? Demà surt un reportatge de pesca meu a Pesca d’Illes i em fa molta il•lusió!”. La resposta era immediata: “a quin canal es veu? Aquesta nit?,...” i és clar, jo em pensava que tothom n’estava al corrent, però els que no son pescadors o no espien el fòrum, els vaig haver d’encaminar una mica.

La sorpresa va ser general. Sobretot dels amics mes íntims, que no s’ho esperaven. Van flipar tots, tret de l’Elies i la Ketty, amics i companys de la universitat, que ja es pensaven que la meva carrera no es quedaria encallada en una bugaderia industrial... L’Elies sempre em deia, carinyosament, que jo era un poeta. Els deixava llegir alguns dels meus treballs a tall de curiositat, doncs era capaç de parlar de les mateixes coses que els meus companys, però des d’una perspectiva totalment inversemblant. Deien que estava penjat d’escriure aquelles coses i presentar-les als mestres, però aquests també quedaven encantats. Recordo el meu diari de pràctiques de pedagogia, va ser especial perquè les vaig fer a la Font de la Pólvora, de Girona. Les experiències viscudes allà no podien quedar plasmades en un treball fred i carregat de tecnicismes i valoracions massa professionals... Recordo que el primer capítol, que resumia les meves primeres impressions, el vaig titular així: “Good morning, Vietnam”.

Penso que hi ha moltes maneres d’explicar les coses, però sempre queden més clares si hom les expressa des del seu interior, sentint el que vol transmetre. Per això mateix vaig optar per donar-li la volta a la truita i parlar del llobarro des d’una altra vessant. Calia explicar com es pesca el llobarro de manera que m’entengués qui pesca, però també qui no ho fa. Quan vaig enviar el repor a la revista, hi vaig posar una petita introducció, sense, ni tan sols, saludar:

“Escric pensant amb les persones que ens agrada pescar, però alhora ho faig pensant amb les que es queden a casa, esperant. Que l’espera us sigui menys amarga, va per vosaltres:
LLOPS DE MAR”



L’espera ha estat llarga. Fins i tot ahir em va trucar l’editor i vam parlar per primera vegada. Em va preguntar perquè no li havia comentat res de la revista, que el tenia expectant. Li vaig contestar que no tenia res per dir, llevat que encara no l’havia rebuda. Estava molt enfadat, ja que feia més d’una setmana que me l’havia enviat. A dia d’avui, encara no ha arribat als quioscs d’Olot, i la gent em comença a preguntar... Es veu que amb l’excusa del temporal s’ha retardat, i en cap dels llocs on he preguntat no en saben res. En fi, em sap greu per la nena, que li vaig prometre que aquesta setmana li llegiria el conte que ha escrit el papa, un conte que, per fi, m’ha arribat.

He donat la volta amb la camioneta per carregar uns quants paquets de roba. A dos portals de la feina he vist la cartera i no me n’he pogut estar... “que teniu cap paquet per La Bugada?” i m’ha fet que no amb el cap. Resignat he començat a omplir la fugo de mala gana, quan de sobte les noies han cridat: “la revista, la revista!!”. La cartera s’ha excusat dient que el paquet no anava a nom de l’empresa, sinó amb el meu personal i, com no, l’he disculpat. “Obre’l, obre’l” cridaven excitades les dues mosses. “Feu-ho vosaltres, que jo ja sé què hi ha... l’he escrit jo”. Puc estar esperant una cosa pensant que és la més important del món, però un cop m’arriba a les mans, sóc ben capaç d’esperar-me el temps que faci falta. No sé si és una qualitat això, però em serveix alhora d’anar a pescar, sobretot davant una “pajarera” monumental. No cal perdre els nervis, quan tens una cosa a l’abast.

El meu pla era genial, no volia ser jo qui descobrís els meus secrets a aquelles noies, ho farien elles per mi, seria molt divertit. Qui millor que una andalusa i una ex-perruquera per fer-me arribar les sensacions més extremes i exagerades que hi ha. He continuat emplenant el cotxe de roba, fent veure que no els feia cas. “OOOOHHH, madre mia” “mira, mira, que guapo sale.:” ... ni us ho podeu imaginar. Aquelles dones em donaven adrenalina pura. Em coneixen de tota la vida, i a part de ser el seu jefe, sóc més que el seu company. Es pensaven que hi hauria unes quantes frases i una foto meva petita al costat, però res més lluny de la realitat. Finalment, vençut per la curiositat i amb la feina enllestida, he entrat al seu costat. Ens hem quedat els tres rodejant la revista, i quan hem alçat junts la mirada, ens hem posat a riure, perquè estàvem els tres amb els ulls envidriats, a punt de plorar. Per fi tinc Pesca d’Illes a les mans.

eiii raul si trobes algun altre exemplar agafamal, que per aqui a girona no la trobo enlloc

Doncs veient que en Laureà ja l'havia trobada aquesta setmana, he tornat a intentar de trobar-la al centre i a la tercera... bingo! avui sí que la tenien. L'altre dia no els deuria haver arribat encara.

Raül,..... em signaràs un autògraf a la natja la propera vegada??? poooooooorfa!!!


Molt original el text. Em va agradar això de jugar amb el doble joc del llop i explicar-ho en format conte, i a més.... que explica coses! és que hi ha cada article por ahí... d'aquells que a la portada et fas moltes il·lusions i quan acabes de llegir l'article penses que per on continua, perquè encara és hora que et comencin a explicar alguna cosa.

Sí, sí. Tot això està molt rebé. Però i la propera, llavors, quan??? i de què???

Ala, que guai això de tenir un amic famós. Ja ho he explicat a totes les nenes del barri que tenia un amic famós, però aquest vell truc ja no funciona. No, si ja et dic jo que les noietes ara ja se les saben totes. Vaya.

Ja seria hora! Felicitats company! Un somni acomplert... la pesca no només és un gasto o una excusa per deixar la dona sola a casa.... tot ying té el seu yang

Felicitats Raül!!
Avui m´ha arribat la revista, estas fet un crack!!

Per cert...avui he anat a fer un cop d´ull a la barca desde fora de la valla i he vist la teva amb el toldo una mica axafat, crec que te molta aigua sobre, aquest mig dia ho mirare be i et dic algo...

Falsa alarma Raül, la barca esta be, el toldo el tens enfonsat segurament del pes de la neu, d´aigua res de res...

moltes gràcies Carles-k! ets un bon company, ho tindré present. Volia escapar-me un dia d'aquests a donar un cop d'ull... que el toldo no ajusta i es posa malament. Estic molt més tranquil, gràcies!

gràcies també pels cumpliments... estic molt content que t'hagi agradat! HAs trobat la revista a empuriabrava? A Roses? o t'ha arribat per correu?


A tu Tola, ja et firmaré l'autògraf... al mig del cervell!

Aveure si trobo la revista dels collons, ham moro de ganes de veurela i
amb semble que soc el unic que encara no la te.
M´acagont tot

no pateixis Pichi... em sembla que no la té ningú menys en Tola en Laureà (comprada a barna) i en Carles i jo (enviada per correu).
lo bo es fa pregar!

sort demà! a veure si ensenyes a en zsacc a pescar una mica....!!!

Tinc una llibreria a empuriabrava i men han arrivat un parell...

pues guardam una carles, ja baixare a buscarla :emoticon0007: :emoticon0007: :emoticon0007: :emoticon0007: :emoticon0007: :emoticon0007:

caram CArles... on és la llibreria? Vaig preguntar a dues si la revien i em deien que no, potser a l'estiu. Si puc baixaré el dimecres al matí per revisar la barca. Potser baixaré amb la dona i profitem per donar un volt (a peu, que si se'm posa a parir al mig del mar, ja l'hem parida!!!).

Si puc venir ja et vindré a veure! M'agradaria conèixe't personalment.

jejejeje ja l'he trobada la revista, avui cuant e anat a la llibreria a buscar el diari en tenien una jejejejejejeje, :emoticon0002: :emoticon0002: :emoticon0002: :emoticon0002: :emoticon0003: :emoticon0003: :emoticon0003: :emoticon0003: :emoticon0003:

Sentir la veu de l’editor de la revista em donava una sensació estranya. Feia mesos que ens enviàvem correus i parlàvem de coses amb un to de respecte i amb certa fredor, doncs no estic avesat a cartejar-me amb persones tan importants, i molt menys sense saber, ni tan sols, quina cara fan. No m’hi acostumaré mai a parlar a la gent i no fer-ho a la cara. La nostra relació va començar a canviar el dia que em va mostrar la seva imatge. La tenia des de feia més d’un mes al meu costat a sobre la tauleta de nit, i és que no m’hagués imaginat mai que aquell noi jove que sortia a la portada de la revista amb els ulls plens d’il•lusió i esperança fos el meu “jefe”. Em va alleugerir bastant saber que l’editor no era un encorbatat, panxut i amb la barba ben retallada, que es dedicava a estripar més de la meitat dels milers de reportatges que li deuen enviar aficionats com jo. El meu reportatge era especial, li havia arribat a l’ànima, i així m’ho va fer notar.

La seva veu emetia sons més encalmats que la última trucada. Aquesta vegada em va preguntar coses de caràcter més personal. Es moria de ganes de saber si m’havia agradat la seva posta en escena de la meva petita obra teatral:
- Potser m’he equivocat posant-lo al final..., no m’agradaria que t’ofenguessis- va insinuar amb aquell accent balear tan estany.
- Sí home! Només faltaria..:! Estic molt content Tomeu, moltes gràcies per tot.
-De debò? Pots dir-me la veritat. Sóc dels que penso que cal guardar alguna cosa bona pel final de la revista, que el lector s’endugui un bon regust de boca. El teu reportatge Raül és molt especial, i es mereix el que per mi és el millor lloc de la revista.

No us podeu imaginar la descàrrega emotiva que em van donar aquelles paraules. Pesca d’Illes em respectava, no tan sols com a pescador, sinó com a creador d’històries de pesca. A l’editor, des del principi de tot, no li he parlat mai de peix, ni de captures. Des de l’inici de la nostra relació professional li he parlat de llibertat, d’amistat, de les relacions familiars i els conflictes que ens aporta aquesta puta afició que tenim, d’il•lusió i, sobretot, de donar esperança. Jo no parlo de capturar peixos, una bona història no s’ha d’embrutar de sang.

El “jefe” es moria per saber de què era capaç jo. Si el que trucava la porta era un altre dels fanfarrons que omplen de rotllos els fòrums i es creuen amb el dret d’explicar als altres com ho han de fer per treure peix. Amb aquest reportatge de pesca m’he quedat ben descansat, i amb la consciència ben tranquil•la: no espereu que us ensenyi a pescar llops de mar, però la persona que tingui un xic d’ànima, o desprengui un xic de sensibilitat, podrà comprendre que darrera les meves paraules hi ha una història d’amor, l’amor més gran que pot sentir un home.. i no té res a veure amb el mar.

Raül,el Jordi Nopican i el Pep Becader,ja la tenim la revista...aquest mati n'em trobat dues en una llibreria,la revista es interessant i el teu reportatge molt bo,i dones un toc especial al teu article,sencillament un descans per la vista i l'imaginacio...sembla que m'hi trobi pescant el llob.
Salutacions company!!!