MENÚ

SHARE
SAMARRETES

ESQUERS ARTESANALS
BOTIGA DE PESCA
FACEBOOK
COMPARTIR
Últimos temas
» Martí Que i Quer
por Dani Dc 04 Maig 2016, 18:13

» consulta per pesca per zones de tarragona
por vic Dt 03 Maig 2016, 21:17

» Busco company de pesca a Riudoms o el Baix Camp
por vic Dt 03 Maig 2016, 15:35

» Busco company de pesca a Riudoms o el Baix Camp
por vic Dt 03 Maig 2016, 15:34

» Re:Consulta sobre silur
por jovi64 Dj 21 Abr 2016, 01:36

» Pesca a susqueda
por Biel Ordeix Dc 20 Abr 2016, 20:16

» Sortida de pesca a riu
por jovi64 Ds 09 Abr 2016, 01:12

» FÒRUM
por jovi64 Ds 26 Des 2015, 11:02

» Avui al matí he sortit
por Paisano Dg 06 Des 2015, 18:52

» Pesca nocturna a l'Ebre
por MaxFactor Dv 09 Oct 2015, 19:51

» Hola
por jovi64 Ds 19 Set 2015, 03:47

» Consells sobre rodet
por jovi64 Dg 06 Set 2015, 00:19

» Salutacions desde Manresa
por lobezno46 Dv 04 Set 2015, 15:56

» Salutacions desde Peru
por antonio999us Dg 30 Ago 2015, 19:21

» Dedicat a la Xènia i en Teixi
por Raül Dg 26 Jul 2015, 13:56

» esquer mal estat a Decathlon
por AlfonsPeñaPescador Dc 10 Jun 2015, 13:57

» pesca tarda i nocturna
por TOTTI Dl 25 Maig 2015, 19:53

» Pescador novell
por jovi64 Dg 17 Maig 2015, 10:24

» Sortida i retrobaments
por Raül Ds 02 Maig 2015, 21:54

» Recordant a la Xènia.
por Raül Dj 30 Abr 2015, 15:39

GALERIA


YOUTUBE
Gener 2017
DlDtDcDjDvDsDg
      1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031     

Calendari Calendari

Flujo RSS


Yahoo! 
MSN 
AOL 
Netvibes 
Bloglines 



familia

Pàgina 2 de 3 Previ  1, 2, 3  Següent

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

llàgrimes de cocodril

Missatge  Raül el Dg 23 Set 2012, 23:01

Llàgrimes de cocodril


Golf de Roses, estiu de 2012, 11:09 a.m. Mar en calma, 7m de profunditat.

La Marina es mostrava cada vegada més animada. Feia estona que pescaven sorells al curricà -platja amunt, platja avall- amb petits vinils muntats en tàndem en una metralleta casolana feta per el seu pare. Tot estava calibrat a la mida de la nena que, entusiàstica, reclamava constantment poder pescar un peix més gran. “Està bé, prepara’t“ va advertir-la en Carles. “Et portaré a pescar uns peixos molt grans, però hem d’anar en compte, que van carregats de dents i et poden fer mal”. La nena es va emocionar tant que semblava que no hi cabia, dins la barca.

No van tardar massa a fer picar el primer espet al curricà. Aquesta vegada va ser la Bea qui es va encarregar de pescar-lo, mentre li anava explicant a la Marina com havia d’actuar per no perdre la peça de la seva vida. Es tractava d’un espet de mida considerable, el van pujar a bord amb el salabre, es van fer la fotografia del dia i el van tornar a l’aigua. La Marina s’ho mirava tot amb els ulls com a plats, una mica espantada per les dimensions i la força que aquell animal desplegava, però encoratjada a realitzar la gesta de la jornada. Van muntar un DUO més petit aquesta vegada, amb la intenció de fer picar un espet a la mida de la nena.

“Recorda que has de tenir calma, aguantar la canya amb força però alhora amb tendresa perquè no volem fer-li mal, lluita amb ganes de vèncer i estigues en tot moment tranquil•la: pensa que després de la fotografia, el teu peix tornarà a nedar”- li anava explicant el seu pare, mentre la nena intentava acostar a la barca el primer espet de la seva vida. Tot anava com la seda, la nena somreia, cridava, xisclava cega d’alegria. La captura de la seva vida estava a deu metres de la barca, la Bea l’esperava amb el salabre a l’aigua. Reien i s’animaven les dues donant la feina per ben feta però, en Carles, va veure una ombra enorme que s’aproximava i va comprendre que la festa es complicava. “Afanya’t, Marina! Treu-lo de l’aigua, ràpid, que el peix es morirà...”- va mirar d’advertir-la veient el que anava a passar. La nena no l’entenia, estava massa al•lucinada per donar-se compte de res. El seu espet lluitava per escapolir-se just a la superfície de l’aigua, xipollejant i mostrant-se vulnerable a qualsevol depredador que es volgués fer amb ell. I així va ser: quan tots estaven pendents d’amollar-lo, a uns tres metres seu, l’ombra misteriosa es va decidir a engolir-lo d’una sola mossegada. L’atac va ser bestial, fulminant i acarnissat.“Papa, papa! Marxem, marxem!”- cridava la nena esporuguida –“això no és un peix, papa! És un cocodril! Marxem d’aquí, no vull tornar mai més!”


“Tinc un problema. Necessito un amic”.


Em vaig excitar moltíssim, a mesura que anava paint el que em deia. M’assegurava que aquella barracuda feia, almenys, dos metres de llarg i deu kg de pes. El seu atac a superfície, davant els seus morros, va ser tant bèstia que la nena no podia dormir a les nits. Ell ja la va intuir i es va acollonir, no va poder fer-hi res i va veure, impotent, com li va arrancar la canya dels dits. “He de fotografiar aquesta bèstia, la meva nena es pensa que la va atacar un cocodril i té malsons cada nit”- em va implorar amb la veu fonedissa. “No pateixis per res, Carles, per això són els amics!”.


Al cap de dos dies, al mateix indret, armats fins les dents.


Diuen que els espets i les barracudes són com els vampirs, que només actuen de nit, però no és així. Els vam anar a buscar a plena llum del dia, això sí, portàvem uns esquers tant o més llargs que les estaques o la creu de crist. Els equips lleugers i potents, d’alta gama, altíssima, malgrat els baixos de fluro no passaven de 40 mil•límetres, més que suficient si es domina l’equip perfectament. I vam començar l’escalfament amb un Tide Minnow Slim de 12 cm, ell flotant, jo suspending. No vam tardar ni deu minuts a localitzar visualment les primeres seguides. Ja els teníem aquí.








Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dg 23 Set 2012, 23:12

i ara ve la pesca de veritat, un relat de pesca per cagar-se, dels que llegeixes al vater mentre cagues i se t'adormen les cames perquè no pots parar de llegir fins el final.

això és el que a mi m'agrada. Això és el que els ofereixo i em diuen que no, gràcies, millor un de dentos grossos i amb tècnica.

a la merda la tècnica!

ah, quan l'acabi, que serà aviat, recordeu-vos d'aixugar-vos el cul! hahahaha

bona nit, companys. M'he passat tres dies sol amb els nens i estic baldat.

x cert, el títol l'entendreu pq és la frase final. Ho tinc tot pensat. en 3 setmanes podré anar a pescar. Hi ha dos espets enormes que ens van arrancar dos DUO al mes de juny. Deuen haver crescut una mica més... així ho espero, estaré preparat.

fins aviat!

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dj 01 Nov 2012, 12:38

molts heu llegit la meva última entrada al blog... Estic de pega, nanus!

Avui, ara, hauria de ser a mar. Tinc la gasolina en dues marranxes al cotxe i els entrepans els he acabat congelant... Un xic més de mala sort no em vindrà d'aquí... fins i tot li he fet pena a la dona, avui:

- mira que fa bon dia, avui...
- ja, però em van trucar ahir al vespre dient que les onades arribàven al parking, i que pensés amb els fills.
- fes una llista de totes les coses bones que tens i veuràs qué és molt més llarga...
- ja, però amb la pesca guanya la mala sort!
- vols dir? Pensa-hi

I ho he fet. He pensat amb en Teixi, que sempre em deia que arriscava massa, que millor quedar-se a port amb un cafetó calent que pescar molts peixos amb mal de panxa, por i nervis. He pensat amb en Sergispining, que no pot sortir tant com voldria, hi hagi o no hi hagi peixos. He pensat que n'hi ha molts que tenen tot el temps del món per sortir a pescar perquè no tenen feina, però aviat s'han de quedar a casa perquè no tenen diners ni per la gasolina del cotxe.

Penso molt amb els pescadors que són bons pares i es queden a casa putejats però fent companyia a la dona i els fills, que a sobre han de passejar la sogra perquè està sola i creuen (com jo moltes vegades) que tenen una vida de merda que només s'arregla deixant-ho tot de banda i pescant un gran peix.

estic content de ser aqui, perquè sé que vosaltres em podeu entendre. Sabeu què significa respirar salnitre, veure atacs a superfície i ser lliure mar endins.

Ho tinc tot al cotxe, a les 6 mirava la càmara de TV3 de Roses. Fosc. A les 7 he vist que es podia sortir. M'en moria de ganes, estic fet un sac de nervis, podia haver trucat el company o anr-hi sol, però no ho he fet. He pensat amb la llista blanca:

estic "putejat" a casa amb dos fills, aniré a dinar a casa la sogra que està sola i, d'aquí a una estona anirem a buscar una nena que la seva mare no es recorda d'ella i el seu pare és a la presó. Més putejat, impossible, però és impossible sentir-me més feliç.

la pesca és molt important a les nostres vides, però si fem la nostra llista, veurem que és una part molt petita, encara que sembli que ho omple tot.

He fet cas a en Dani, aquest matí. Li vaig dir que reprendria els meus relats de pesca. Es va posar molt content perquè em va dir que així, llegint-me, ell també pescava des de casa, sense sortir.

He pogut escriure només una mica, que tinc aquí dos nens que no paren i ara n'anem a buscar una altra, per rematar-me una mica més.

Estic molt content perquè he vist un forero que recomanava un llibre de pesca. El buscaré, m'interessa llegir coses i crèixer una mica més perquè només així, aprenent cada dia, podré escriure relats de pesca que valguin la pena, que us distreguin, que us recordin que lo im`portant no són els peixos, sinó la família.

Va per vosaltres, família!

No he acabat el relat, encara, que tinc dos fills i mig...

apa, que em surt el nen amb la tita enlaire.... NO; NO, aqui NO NIl! Corre cap al water!

adeu!

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Llàgrimes de cocodril

Missatge  Raül el Dj 01 Nov 2012, 12:42

Llàgrimes de cocodril



Golf de Roses, estiu de 2012, 11:09 a.m. Mar en calma, 7m de profunditat.

La Marina es mostrava cada vegada més animada. Feia estona que pescaven sorells al curricà -platja amunt, platja avall- amb petits vinils muntats en tàndem en una metralleta casolana feta per el seu pare. Tot estava calibrat a la mida de la nena que, entusiàstica, reclamava constantment poder pescar un peix més gran. “Està bé, prepara’t“ va advertir-la en Carles. “Et portaré a pescar uns peixos molt grans, però hem d’anar en compte, que van carregats de dents i et poden fer mal”. La nena es va emocionar tant que semblava que no hi cabia, dins la barca.

No van tardar massa a fer picar el primer espet al curricà. Aquesta vegada va ser la Bea qui es va encarregar de pescar-lo, mentre li anava explicant a la Marina com havia d’actuar per no perdre la peça de la seva vida. Es tractava d’un espet de mida considerable, el van pujar a bord amb el salabre, es van fer la fotografia del dia i el van tornar a l’aigua. La Marina s’ho mirava tot amb els ulls com a plats, una mica espantada per les dimensions i la força que aquell animal desplegava, però encoratjada a realitzar la gesta de la jornada. Van muntar un DUO més petit aquesta vegada, amb la intenció de fer picar un espet a la mida de la nena.

“Recorda que has de tenir calma i aguantar la canya amb força. Així, molt bé... estigues tranquil•la: pensa que després de la fotografia, el teu peix tornarà a nedar”- li anava explicant el seu pare, mentre la nena intentava acostar a la barca el seu primer espet. Tot anava com la seda, la nena somreia, cridava, xisclava cega d’alegria. La captura de la seva vida estava a deu metres de la barca i la Bea ja l’esperava amb el salabre a l’aigua. Reien i s’animaven les dues donant la feina per ben feta però, en Carles, va veure una ombra enorme que s’aproximava i va comprendre que la festa es complicava. “Afanya’t, Marina! Treu-lo de l’aigua, ràpid!, que el peix es morirà...”- va mirar d’advertir-la veient el que anava a passar. La nena no l’entenia, estava massa al•lucinada per donar-se compte de res. El seu espet lluitava per escapolir-se just a la superfície de l’aigua, xipollejant i mostrant-se vulnerable a qualsevol depredador que es volgués fer amb ell. I així va ser: quan tots estaven pendents d’amollar-lo, a uns tres metres seu, l’ombra misteriosa va decidir engolir-lo d’una sola mossegada. L’atac va ser bestial, fulminant i acarnissat. En un tres i no res, tota l’alegria es va convertir en un gran espant. “Papa, papa! Marxem, marxem!”- cridava la nena esporuguida –“això no és un peix, papa! És un cocodril! Marxem d’aquí, no vull tornar mai més!”

“Tinc un problema. Necessito un amic”.

Em vaig excitar moltíssim, a mesura que anava paint el que en Carles m’explicava per telèfon. M’assegurava que aquella barracuda feia, almenys, dos metres de llarg i deu kg de pes. El seu atac a superfície, davant els seus morros, va ser tant bèstia que la nena no podia dormir a les nits. Ell ja la va intuir i es va acollonir, no va poder fer-hi res i va veure, impotent, com li va arrancar la canya dels dits.

-He de fotografiar aquesta bèstia, la meva nena es pensa que la va atacar un cocodril i té malsons cada nit”- em va implorar amb la veu fonedissa.

- “No pateixis per res, Carles, per això són els amics!”.



Al cap de dos dies, al mateix indret, armats fins les dents.


Diuen que els espets i les barracudes són sanguinaris com els vampirs i que només actuen de nit, però no és així. Els vam anar a buscar a plena llum del dia, això sí, portàvem uns esquers tant o més llargs que les estaques o la creu de crist. Els equips lleugers i potents, d’alta gama, altíssima, malgrat els baixos de fluro no passaven de 40 mil•límetres, més que suficient si es té confiança i es domina l’equip. Vam començar l’escalfament amb un Tide Minnow Slim de 12 cm, ell flotant, jo suspending. Vam insistir una estona sense èxit, fet que em va fer canviar l’esquer per un Saira enfonsat, per buscar-los a la profunditat on fossin. Vaig llançar i, quan el fil va deixar de lliscar per les anelles, vaig comprendre que l’esquer havia tocat el fons sorrenc. Amb tocs pausats però enèrgics, aconseguiria fer excitar a qualsevol depredador que rondés a l’entorn, i així va ser. La picada va ser a cegues, i els cops de cap de la bèstia em van fer témer la seva pèrdua fins l’últim moment, però el més important de tot va ser saber que hi eren. La resta era cosa nostra.

Vaig insistir amb el mateix esquer perquè pesa molt, és llarg, prim i era la manera més ràpida d’arribar als 10 metres de fons, on vaig tenir la primera picada. Ara no es tractava de fer-ne picar un altre, sinó de fer-los pujar a la superfície i pescar a peix vist: la manera més efectiva no per enganyar el peix, sinó per posar-te la pell de gallina. Insistint, no vam tardar ni deu minuts a localitzar visualment les primeres seguides. Ja els teníem aquí. Venien darrera l’esquer de tres en tres primer, més tard de cinc en cinc. La tensió es notava a l’ambient, ningú deia res, premíem fort les dents. Estàvem nerviosos, excitadíssims, però havíem d’estar tranquils, amb el cap fred, centrar-nos amb l’objectiu. Pensava amb la Marina i els seus malsons i, com a pare que sóc, podia entendre l’angoixa del meu amic. Saber la raó del que ens ha portat fins aquí era la manera d’actuar selectivament, amb calma, per ella. Si fos per mi, actuaria obeint els meus instints i aniria per qualsevol d’aquelles criatures perverses, em deixaria anar i en capturaria tantes com pogués, però sabia que, si ho feia, n’espantaria la majoria i desapareixerien per sempre al regne del fons marí. Pensava amb la por d’una filla, amb la desesperació d’un pare que no pot dormir, amb cadascuna de les coses que hem de deixar de banda per satisfer les necessitats dels nostres fills. Només així vaig deixar de pensar a satisfer el meu propi ego capturant molts peixos, només així podia mantenir la concentració buscant el nostre cocodril.

Llences, esperes dos segons i reculls lentament. No veus res a la llunyania, però de sobte detectes la brillantor del sol reflectida al teu esquer, concentres el sentit de la vista dos metres darrera seu i veus quatre ombres que s’hi aproximen, cada vegada més. El pols et tremola, el diafragma es posa rígid i et talla la respiració en sec. Et falta l’aire, l’estómac crema tants nervis que sembla una caldera a ple hivern, les cames et fan figa i set t’adorm el dit del peu. La maneta del carret volta gairebé tota sola, no tens ni idea del que estàs fent, no saps si imprimir més velocitat o anar més lent perquè l’esquer s’aproxima a la barca, i saps que se t’acaba el temps. Les feres competeixen entre elles, atacaran totes si una es decideix, saps com fer-ho, però aguantes estoicament perquè ja no penses amb el cocodril, sinó amb si ho podràs resistir. La temptació és molt grossa, només cal fer una parada en sec, cop fulminant de puntera i deixar que l’animal més tonto es decideixi a ser el primer a tastar el gust d’acer. Decidim esperar una mica més, el rei no dóna senyals de vida, així que haurem de reunir a molts súbdits més.

Cada cop que un grupet s’aproxima a la barca ho deixa de fer just a sota, on s’enfonsen als nostres peus. De vegades queda un sol valent cara a cara amb l’esquer. És un espectacle tenir-los a tocar el casc de la barca esperant alguna reacció espasmòdica de l’engany com si fos un peix ferit, voler donar-li vida i quedar-te sense més fil. Els espets i les barracudes arriben al límit, són animals valents, així que nosaltres no podem ser menys. Miro al cel i veig una gavina que ens mira al•lucinada i intento imaginar-me el que veu: una barca blanca estàtica en un mar immens, dues coronetes als nostres caps i dues canyes d’spinning que manen el destí d’un munt de peixos que mouen a conveniència sense fils, com feia Jepetto amb el seu Pinotxo, com havíem de fer nosaltres pels nostres fills.

Trenta metres més enllà veu el nostre cocodril com ens vigila, des de la barca no el veig, però sé que hi és. Arriba el moment de molestar-lo, d’enfrontar-nos a ell.





si voleu, continuo aquí, quan pugui.








Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  jaccod el Dj 01 Nov 2012, 22:22

Osti Raül, fa dies que no surto a mar, amb les fires semblo un collons de Monjo de Clausura fent un vot de castedat i que no veu la llum del sol. Sort ni ha hagut de la teva primera part del relat que ja m'ha fotut calent i en situació!! Com diu en Dani, ja hem pogut sortir una mica a mar sense moure'ns de lloc.
Ja espero la segona part. Apa fins aviat!

a cuidar-se

jaccod
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Localització : Palamós
Data de registre : 02/06/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dv 14 Des 2012, 15:34

Gràcies Jacood!

ja he vist que n'has fet de les teves... felicitats pel teu primer dèntol! Ara que ja no t'obsessiona, en vindran més!

saps què he fet? Com que aquí us agrada molt llegir coses però comentar poquet... he acabat el relat del cocodril i l'he enviat a una revista, amb un jefe que té dos collons com els meus i m'ha dit tot el que en pensa.

M'he cagat en dèu... hehe... Li ha agradat però clar, ocuparia 15 pàgines de revista! hahaha

Així que l'he agafat, hi he tret tot allò que hi sobra i que als pescadors us fa nosa, i n'he fet un relat curt i intens per llegir en una revista mentre caguem!

les fotos tampoc són extraordinaries, vaja, però és un projecte que em fa molta il·lusió i em serveix per fer un regal a un amic, que ha tingut el detall de pescar espets grossos amb els DUO que li he deixat tot l'estiu.

ell ha pensat amb mi, i jo amb ell. Així de senzill!

ara s'està coent... sortirà al gener.


Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  jaccod el Dv 14 Des 2012, 15:42

Gràcies a tu Raül, ja estic impascient per llegir el relat del cocodril, i si algun dia penges el de 15 pàgines molt millor!!
apa vaig a cubar el refredat, que sortir a pescar amb el temps que fot és per valents i no per pixamandurries com jo, jeje.

jaccod
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Localització : Palamós
Data de registre : 02/06/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dv 14 Des 2012, 16:00

cuida't! que ens cardem vells...

jo fa molts dies que no puc sortir... i mira que va anar bé l'últim dia! Vaig fer el peix de la meva vida...

però millor m'inventi un altre conte per fer contents als japos... aviat us en faré cinc cèntims!

Hòstia... a mi també m'agradaria mostrar les cinc pàgines originals del relat, com la majoria de relats que em retallen.

Mira, us posaré un exemple molt fàcil d'entendre...

Al gener sortiré en una altra revista, en castellà. M'agrada escriure en diferents idiomes per tal que el ministre Wert se n'adoni que el sistema educatiu català funciona bé, i que no cal reforçar tant el castellà... ni imposar-lo com es feia en temps passats.

en fi... al tema:

que la meva redactora en cap em diu que necessita un repor nou. Val. Li dic no pesco res, al fòrum ningú s'enrolla a deixar-me fotos, els wildfishers els tinc pescant al paradís i tu em vens amb presses... saps què? T'en faré un de bonítols.

- No sé què tenen els bonítols que us agraden tant a tots els pescadors... OK, fes-lo.

Dies més tard li envio un correu dient-li exactament això:

[i]Bona tarda,
t'envio l'escrit dels bonítols.
entenc que em retallis, no pateixis. Tu fas la teva feina i jo la meva.
tots contents!
una abraçada, petita.


I amb dos collons, començo l'article així:




A menudo me preguntan qué tiene el bonito que nos seduce tanto, por qué nos tiene a todos locamente enamorados, a lo que respondo con un gran suspiro, cerrando los ojos y dejándome acariciar por todas las emociones que me invaden al recordarlo. No hay nada más excitante que pescar bonitos a spinning: es como hacer el amor, pero con tu amante




Evidentment, això m'ho ha fulminat, com moltes altres coses que em diverteixen moltíssim!

potser sí que algun dia pengi els originals al blog... o n'escrigui un llibre.



Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dv 14 Des 2012, 16:12

per cert,

d'aquest sí que he vist el muntatge en PDF. Ha quedat extraordinari, un muntatge excel·lent!

els editors de les revistes em valoren, ho sé, i ho fan perquè jo sóc el primer d'exigir el màxim perquè sóc el més exigent amb mi mateix.

no tingueu por de dir el que penseu dels meus escrits. Si us fa por o vergonya fer-ho publicament, envieu-me un privat i llestos.

l'article dels bonítols sortirà a Pesca a Bordo al gener. 5 pàgines molt entretingudes. A més, hi podreu veure la bandera del fòrum... I l'Albert i en Nanucassà amb les canyes corbades. Aquest cop m'hi he vist obligat a sortir-hi jo...

al del cocodril espero no sortir-hi. Em cansa veure les mateixes cares per tot.

Insisteixo... m'agradaria, algun dia, poder veure la teva cara amb el peix de la teva vida. Feu bones fotos i poseu cara d'il·lusió! De la resta, ja me n'ocupo jo.

com aneu de pagells? en vaig pescar un d'extraordinari... i en vul fer un repor de revista. Us animeu?


Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dv 11 Gen 2013, 01:15

Hola companys!

aquest mes podeu veure en Jacint a Pesca d'Illes amb el seu primer dèntol! També podeu llegir-hi "llàgrimes de Cocodril"

a Pesca a Bordo podeu veure a dos companys del fòrum en acció, amb un doblet de bonítols. Em feia molta ilu posar-hi una foto d'en Sergispinning, però resulta que va en banyador i estem al mes de gener! Com que no ha pogut ser, he volgut que m'hi acompanyi en "esperit".

espero que us agradin!

el dels pagells ja el tinc servit, sé que és un peix difícil, sobretot fer-ne algun de més de dos quilos! En Becader hi sortirà segur, l'Anna possiblement.

Insisteixo: si a algun forero li fa peça sortir en una revista de pesca, aquest cop us ho poso molt fàcil! És temps de cefalòpodes, així que em serveixen pops, calamars i sípies.

algun valent?


Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  jaccod el Dv 11 Gen 2013, 01:24

Eiii Raül, hem vaig deixar la revista a casa i no he pogut llegir les llàgrimes de cocodril!!! hem fa molta ilusió!
Algun dia ja et demanaré per sortir a la revista, però primer he d'aprendre a pescar collons, que per un dentol que trec a la vida encara no m'he guanyat el títol!!
apa bona nit!

jaccod
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Localització : Palamós
Data de registre : 02/06/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dv 11 Gen 2013, 01:37

eiva!

per sortir a les revistes NO s'ha de saber pescar, home... si no t'ho creus, mira'm a mi! hahaha

deixa't de tonteries, Jacint, és molt més difícil pescar el dento que vas treure que escriure per una revista. Lo teu sí que té mérit! Felicitats!

a reveure!

avui he vist "llàgrimes de Cocodril". Han fet un bon muntatge, crec que ha quedat bé. He volgut fer una cosa diferent, i crec que ho és! El meu amic, el pare de la nena de la portada i la parella de la noia que hi surt, ha quedat impressionat, molt content! M'ha trucat de seguida, i sentir l'emoció d'un company em fa sentir a mi molt afortunat de poder fer-li un regal així.

això és tot el que hi guanyo, i no hi ha recompensa més gran que fer content a un amic.




Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dc 06 Feb 2013, 09:17

hola companys!

dir-vos que a Pesca a Bordo hi surten tres companys nostres, quatre comptant-me a mi mateix: en Becader, en Peixet, l'Anna i jo mateix.

El repor va de pagells.

espero que us agradi!


Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dv 08 Mar 2013, 00:45

entre tantes felicitacions pels 4 anyets i els rollos que us hem clavat els tres jinetes de l'apocalipsis, m'he passat el dia recordant batalletes de pesca.
Porto 5 reportatges de pesca i una col·laboració en dues revistes en menys de tres mesos... normal que no tingui ganes de parlar de peix, i menys d'explicar com fer un nus o quina és la millor tècnica per fer el ridícul, que d'això en sé un munt!

el que sí tinc ganes és d'escriure, i a mi tan m'és fer-ho de pesca, de sexe o de cuina, per posar tres exemples.

ara comença a ser tard per mi, porto l'horari girat com els nens. Ara fem nones, estic cansat i no m'expresso bé, axí que plego. De moment, us penjo el que tinc, just per començar a escalfar l'ambient i fer-vos dentetes... us ho penjo perquè així m'obligaré a acabar el capítol.

Com que no sabeu d''on baixa, us recomano que entreu al blog primerapedra.blogspot.com i cliqueu a sobre de la categoria "de llibre". S'obriran uns relats de pesca força bons. Busqueu el que comença amb

"no és cap acudit". Llegiu aquest i continueu amb el "Show de..." i "El Show de... i fi".

el problema que tinc és que m'agrada tant escriure que si ho faig de cop, acabo el llibre!

Aquesta és la continuació d'aquells relats. Va de tonyines.... i em poso molt calent.... hihihihi

en fi, que si us agrada llegir, teniu feina!

Aniré penjant els trossos aqui. Quan l'hagi acabat, el repassaré, el corretgiré i el penjaré al blog. Us agrairia qualsevol aportació en forma de comentari per millorar-ne la versió final. Les vostres opinions compten!

Gràcies!

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dv 08 Mar 2013, 00:47

[....]

El show de...2

[justify]Me’n feia creus cada vegada que recordava aquells hams doblats. Ho teníem tot guanyat, els dos adversaris estaven rebentats, al límit de les seves forces. La gent ens mirava des del moll del port, estàvem envoltats de barques que ens fotografiaven i ens animaven a continuar amb l’espectacle fins el final. Aquella lluita em quedarà per sempre gravada i, per si de cas l’Alzheimer m’afecta la memòria d’aquí a uns anys, he procurat posar dues d’aquelles fotografies en diferents reportatges de revistes de pesca especialitzades. Les instantànies van ser espectaculars.

Ho recordo com si fos ara. Encara ric, veient el meu company estirat a la barca, exhaust, caminant pel port arrossegant-se rendit a l’adversitat. Va caminar fins el cotxe i, de tornada, va haver de parar per recolzar-se dues vegades a la paret, vermell com un tomàquet i ben suat. Vaig riure amb ganes, però el meu amic feia pena, la veritat. Semblava malalt, marejat, derrotat per un peix enorme que va lluitar fins l’últim alè per la seva llibertat. Se la va ben guanyar.

D’aquell dia en recordo força coses, vaig riure com un animal, però la lliçó més important la va aprendre el meu company: “t’havia d’haver deixat la canya” anava repetint una i altra vegada, assegut a terra mirant de recuperar forces a glopades d’aigua. “T’havia d’haver deixat la canya, entre els dos l’haguéssim cansat i -per egoista- ens hem quedat, els dos, amb un pam de nas”. En Carles tenia raó, si m’hagués deixat una estona la canya, li hauria continuat cansant aquella enorme tonyina mentre ell es recuperava una mica, però l’orgull del pescador massa sovint nega la raó de l’home, l’ego de qui està pescant creix tant que deixa de pensar amb els altres fins el punt d’auto perjudicar-se. El meu amic va aprendre que compartir una captura és millor que compartir el sabor de la derrota, i jo vaig aprendre a respectar i a admirar la tonyina roja com el que és: un animal amb molta més força i resistència que un home de 90 kg en plena forma. Això és per replantejar-se algunes coses, com el fet de no enfrontar-s’hi sol, però l’ego del pescador no deixa pensar a l’home, i l’home és l’únic idiota capaç de sortir a mar per enfrontar-se a les seves pròpies pors i venjar la deshonra d’un company.

Tres dies més tard estava enmig del mar, sol, esperant la meva oportunitat.




Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dv 08 Mar 2013, 10:22

Era un preciós dia de novembre, amb una visibilitat extraordinària i un mar calmat que feia presagiar que alguna de grossa havia de passar. La temperatura era molt agradable, el sol m’escalfava la cara mentre m’observava des del punt més alt. Els dos estàvem radiants i jo més preparat que mai. Estava tens, concentrat, nerviós, mentalitzat. Tots els encontres que havia tingut amb les tonyines havien tingut un resultat desastrós, de l’experiència se n’aprenen moltes coses, així que no em podia permetre més errors. Havia arribat el moment de posar-me a prova, de vèncer les meves pors, i no conec millor manera de superar-se a un mateix, de creuar els propis límits, que fer-ho sol.

Havia quedat meravellat de la nostra lesath però, honestament, no és una canya per treballar peixos tant grossos i potents, i no ho dic perquè no pugui treure’ls, sinó perquè et destrossa de l’esforç que has de fer. Aquella tonyina marxava lluny perquè no hi havia calat davant el port, i sé que quan tenen fondo, s’acaben posant a la vertical de la barca i no pots pujar-les si no portes una palanca més potent. Per això va ser una lluita titànica, perquè ell la feia venir una i altra vegada i ella tornava a marxar lluny, fent xiular el carret repetidament. A mar obert no es comporten així, aquests peixos... espero que l’experiència que tinc amb els bonítols em serveixi per controlar el tempo de la lluita i, sobretot, els meus nervis. Porto dos canyes específiques per aquest peix: la lesath amb l’Stella 5000 SW per si surten petites, la Saltiga Dorado i l’Stella 8000 per tota la resta. Els esquers són dos DUO: el surf de 15cm a la lesath que llença millor, i el Saira a la Dorado, un míssil de 17,5cm amb la forma de l’Slim però armat amb 50gr de plom. No he sabut mai com utilitzar-lo, fins i tot, vaig escriure a en Martin dient-li que trobava que els hams eren massa exagerats per un esquer tant prim, però no va ser fins llegir la seva resposta que vaig entendre el seu objectiu: “aquest esquer està dissenyat específicament per els grans monstres marins. El vam idear per la pesca extrema i un dels nostres clients més entusiastes d’aquest model són els de l’Arabia Saudí”.

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Ds 09 Mar 2013, 10:31


Les esperes es fan més llargues quan el premi és un somni per complir. Mai havia sortit a mar a buscar-les, tots els nostres encontres havien estat fortuïts, i tots havien acabat malament: el mosquetó rebentat el dia amb l’Anna, el trenat partit el dia d’en Martí, les poteres obertes la última vegada,... però dels errors se n’aprèn, i de les aus també. El mar semblava un desert, tot era calma, al cel no hi circulava ni un ocell. No sabia on anar, ni què fer. Normalment em passo el dia rascant a les pedres, ja sigui a les escumes o a un màxim de trenta metres de fons, on sempre tens alguna cosa a fer. Em sentia perdut, al mig de tanta aigua. La sonda marcava 70m de fondària, el terra era pla i llis, sense cap senyal d’activitat per animar-me. La única cosa que em feia mantenir l’esperança era parlar amb una dotzena de cormorans que jeien damunt de l’aigua. “Què?, esperant?”- els preguntava segur d’estar ben situat, doncs observar la natura ens pot donar la clau del que estem buscant. Quan les aus van boges, mal senyal. Quan les aus esperen a la costa pot ser que alguna cosa surti, però ni elles saben on serà, però quan ho fan a l’aigua en un punt determinat, vol dir que –tard o d’hora, a no gaire distància d’allà- alguna sorpresa ens pot alegrar el dia. La visibilitat era tant bona que qualsevol atac o esquitx a superfície l’hauria detectat a l’instant a uns tres km a la rodona, o dues milles i mitja pels navegants més puritans. No vaig veure res en molta estona, em mantenia a la deriva, a prop dels meus aliats amb el motor parat i una mica desanimat, perquè us hauria d’enganyar... fins que vaig sentir un “cuac” o un “pio pio” o potser va ser “espavila, gilipolles, que estan saltant just on no estàs mirant!” i em vaig posar dret d’un salt. No perdis la calma, a mar obert tenen totes les de guanyar, si encens el motor estàs perdut, desapareixeran.

Era un petit grup de tonyines no massa actives. Quan trenquen la superfície però van nedant a un ritme constant, és molt difícil fer-les picar per dos motius: no paren mai quietes perquè estan perseguint un petit grup de peixos que no tenen res a fer, pobrets, i no deixen que es fixin en res més. Les tonyines són obsessives: no pararan de perseguir aquell petit banc fins el seu extermini, no veuen res més, però hi senten. Si engeges el motor intentant perseguir-les, has begut oli. Estar-se el màxim de quiet és la millor opció, però si no s’acosten i no ens queda més remei, podem apropar-nos-hi al ralentí, parant màquines abans de fer el llançament. Així ho vaig fer. Em vaig estar quiet tanta estona com el meu cor va poder, les anava observant com anaven donant voltes a la meva barca, a uns cent metres a la rodona, esquinçant la superfície de l’aigua mostrant la seva aleta negra i fent lluir el seu llom platejat abans de tornar-se a submergir. No les hi tinc la mida presa, però semblaven més petites que la de la lluita amb en Carles, així que em vaig sentir bastant alleugerit pensant amb el seu esforç i les poques ganes que tinc de patir. Atenció, que s’acosten. Les sentiu? Venen cap aquí!

Agafo la lesath, que el Surf és més realista i neda molt bé. O no, agafo la Dorado, perquè cada segon que passa les veig més grosses... No, que el Saira s’enfonsa i aquestes mengen a superfície... Vols dir? Què faig?! I tu, què faries?! Ja ho sé... em diries “calla, imbécil! Calla d’una puta vegada i tira, que ja són aquí!!” Agafo la primera que trobo i tiro. El cor em batega a tota hòstia, estic molt tens, el cos em queda rígid però lo suficient actiu com per tancar el pick up i fer voltar la maneta. Intento recollir el DUO davant els seus morros, a la velocitat alta i constant, com si fos jo el peix i m’estiguessin perseguint una dotzena de tonyines, imagineu-vos el pànic que han de sentir! Però res. Hi torno, aquest cop he de creuar l’esquer pel davant de la seva trajectòria, doncs ja les tinc paral•leles a mi. Necessito un bon tir: distància, precisió, rapidesa. Si! Ha caigut just davant seu, a pocs metres, recullo lentament, que el vegin! Aguanto l’esquer just al davant seu, flotant, fotent-li dos cops de canell gairebé amb els ulls tancats perquè tinc una por que em cago... però res! Hòstia, si l’han tocat! L’han vist per collons... marxen i no sé si tindré cap més oportunitat així que, emprenyat, llenço la lesath a terra, agafo el bazoca, desprenc el torpede de l’anella, apunto directament al cap, obro el pick up, arquejo el cos enrere i Flash!, el trenat groc de 50lb surt disparat com una bala traçadora apuntant directament al bulto de tonyines que ja han passat de llarg. Diana!

Em sento com el capità Ahab arponejant amb ràbia la seva Moby-Dick. La por es transforma en ràbia, el neguit amb una força extraordinària, les normes en caos, els nervis en un plaer infinit i l’adrenalina en una droga que només es desprèn de la xeringa quan és una tonyina la que estira el fil.

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Ds 09 Mar 2013, 10:34

nois, em sap greu donar-vos petites dosis.

és molt difícil trobar temps i calma amb nens petits.

consti que m'he aixecat a les sis!

a veure si fan migdiada... però molt em temo que jo també en faré!


torno de seguida!

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  jaccod el Ds 09 Mar 2013, 13:55

Collons Raül no ens deixis així, així és pitjor que un coitus interruptus!!!

jaccod
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Localització : Palamós
Data de registre : 02/06/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Ds 09 Mar 2013, 19:24

Jaccod, la meva vida és un coitus interruptus! hahahha

què més voldria jo... és impossible fer res, tinc dos nens i els finders n'anem buscar una altra, i si amb dos ja costa fer res, imagina't amb tres!

a veure si demà m'aixeco una mica més aviat.... posem a les 5? hahahha

ara estic fent un entremés.... perquè quan arribi al proper capítol no us faci mal tant de peix! hahhahaha

diem, i utilitzant els termes a què et refereixes, que aquest capítol acabaré comparant la pesca de la tonyina amb el preimer polvo.... que és molt intens, però tens tants nervis que no el disfrutes! I ho penso lligar amb un bon exemple: la pesca és com el sexe... quan menys el busques, més en tens!

al proper capítiol farem una orgia. Va bé? Ara deixeu que m'enrolli una mica o, en comptes de fer un llibre, faré un reportatge de revista! hehehe

si preferiu ho acabo en silenci us penjo el definitiu... però no sé quan tardaré. A més, què collons... així donem xixa al fòrum, no creieu?

apa, que acaba d'entrar l'hereu... ja s'ha despertat de la migdiada.

ja ens veurem!

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dg 10 Mar 2013, 10:56

[...]

Clavada!

Notes com la puntera de la canya fa un estrany, no saps si és una picada o una llambregada, de cop i volta, queda flexionada per una força brutal, i abans no has tingut temps de reaccionar i clavar, veus com el carret dóna més voltes que una baldufa a una velocitat desconcertant. No facis res! No toquis el fre!! Hauries de limitar-te a mirar, escoltar, gaudir del moment... però no pots, perquè pateixes enormes dosis d’estrès. Veus com la bobina es va buidant per moments, t’acolloneixes, s’ha polit mitja reserva de fil en menys de cinc segons, si continua pedalant tant fort, no em quedarà altra que encendre motor i seguir-la, però just quan intento palpar la clau del contacte amb una mà aguantant la canya amb l’altra, els nervis, la postura, o la poca agilitat que té el meu cos en aquells moments de tanta tensió, fan que arrenqui el clip de seguretat, i així és impossible posa en marxa el motor. Merda! La meva primera tonyina, vaig sol i, a sobre, sense ajuda del motor. Au, espavila, toca’t els ous.... i aguanta, sobretot això: aguanta, minyó!

La primera arrancada d’aquella bèstia s’havia polit més de mitja bobina de trenat, no gosava tocar el fre per por de petar els nusos o la línia, però aquella munió de tonyines no em semblaven tant grans com per no deixar-me cap oportunitat d’assolir el cim més alt que pots escalar pescant. S’ha parat! Ara és la meva.... i sense tocar el fre, vaig començar a bombejar la canya i a recollir fil com un desesperat. La sensació va ser d’arrossegar un pescador afogat, només sentia un pes molt gran, però un pes mort, rendit, sense ganes de lluitar. Quina merda... vaig pensar, si això fos un bonítol, ara tornaria a tiraaaaaar! I just en aquell moment, la tonyina, que es va veure presa per primera vegada, es va emprenyar de veritat, dedicant-me una munyida de canya que, al pensar què em va semblar, encara em tremolen les mans. Vaig notar com em faltava l’aire, durant aquells quinze segons que va durar aquella tremenda arrancada, em va venir al cap la pel•lícula de Top Gun, quan el guapo d’en Maverick quedava incrustat al seient de l’F-15 cada vegada que s’enlairava del portaavions. L’adrenalina circula pel teu cos a glopades obturant totes les artèries, donant-te la sensació de ser un ésser indestructible, invulnerable, injectant de manera precisa la valentia, la ràbia i la determinació que necessites per vèncer la por.

Aquesta vegada va de debò, ara em toca a mi posar les meves condicions damunt la taula. Faig quatre manxades plenes de ràbia, a cada cop de canya, una volta de carret guanyada. Tinc els ulls injectats d’odi, i com que es tracta de demostrar qui mana, tanco el fre una mica, amb precaució per si té ganes de desafiar-me altre cop. Ara sóc jo qui mana, torna a marxar uns metres, però no tants com la segona vegada. La deixo fer, que es cansi, i just quan torno a agafar aire per estirar-la amb força... Oooooh... l’he perdut!? Com pot ser?! Em cago amb la puta d’oros i la verge maria, recullo a tota hòstia el fil, que ha quedat inert i sense transmetre’m l’energia de la tonyina, amb la decepció apoderant-se del meu rostre quan, de cop i volta, noto que encara estira! Hi és! No l’he perduda! Ja ho fan els bonítols, això de venir nedant en la teva direcció... sembla que els perds perquè deixes de sentir la seva força, però hi són. No tinc ni idea de la distància que ens separa, calculo que uns cent metres com a molt. Tinc la bobina del carret força plena, i això em regala confiança i petits moments de calma, tenint en compte la situació. Mica en mica, la vaig arrossegant pel fons, fins a col•locar-se just a sota la barca. Ara ve quan el maten... quan saps si l’equip que portes dóna la talla, quan l’has de pujar a pols. Aquí no valen les discussions, si em deixo prendre el pèl, això pot semblar una tortura, així que tanco força el fre, respiro fons i munyo amunt tant fort com puc. Noto com intenta moure’s, com reacciona, com intenta –presa del pànic- buscar fons però no pot. Em sento tant segur de vèncer-la, que no se m’acut res més que agafar la càmera per immortalitzar en una foto el que sento en aquell moment. Amb una mà aguanto la tonyina, amb l’altra fotografio la flexió de la canya, per tenir-ne un record. Deixo la càmera en compte, i em disposo a acabar la lluita d’una vegada per totes.

Vull ser el vencedor.

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dg 10 Mar 2013, 21:27


Com en Son Goku abans de fer un Kame-hame, concentro tota l’energia amb devoció, agafo aire, deixo anar un crit rollo Rambo fent a miques els seus adversaris –no importa raça, creences ni color- i em quedo sol, al bell mig del mar, pujant la meva tonyina com qui prem el botó demanant l’ascensor. Tot el meu cos és de formigó (en aparença, gelatina), al coll se’m marquen les venes del rancor, al rostre, la il•lusió de veure el peix com puja i brilla, a la mandíbula la tensió que reclama l’escena que tot home somia. Amb molt menys esforç que m’esperava, apareix, als meus peus, la meva tonyina.

Una de les coses que més m’atabala és el moment d’issar-la a bord. El contacte amb tot allò que somies, el moment que realitzes el que et fa mullar el llit -l’orgasme definitiu- és el que més impressiona a tot mascle semental: saps al que vas, però sents la pressió que no pots fallar. Un fracàs significa molt més que un pas enrere. Arribats a aquest punt, un fiasco significa ser un merda. Tot funciona correctament, lo únic que pot fallar ets tu, però no falles, i et converteixes en el teu propi ídol. En el meu cas, el destí m’ho va posar bastant més fàcil... Anava sol, acompanyat únicament dels meus nervis quan, de sobte, m’apareix la cua de la tonyina, amb les seves aletes grogues, acompanyant les enormes poteres del Saira clavades al llom de la bèstia. Com si fos l’únic cony lliure d’una immensa orgia de jippys, em llenço de caps a la cua i, agafant-la primer amb una mà i llavors amb tota la meva ànima, l’arrenco del mar, pujant-la a bord i fent-la meva.

En aquell moment em sento com si em follés la Campanilla, com si me la mamés la Sirenita, com el dia que la ginecòloga ens va posa en braços la nostra filla: no saps on ets, no copses què sents, no recordes d’on vens i deixa d’importar-te qui ets però saps, ets conscient, que aquell moment canviarà la teva vida per sempre.

La primera vegada que vaig tenir un fill als braços, em vaig sentir sol al món i molt impotent. “I ara, què he de fer?!” -em vaig repetir una i mil vegades, mentalment. Lo dels fills és una altra història, però la sensació molts la heu tingut i no seré jo qui us la desvirgui, però amb la tonyina vaig reaccionar com si m’hagués trobat amb un accident provocat per mi mateix: que et sents culpable del mal que està fent patir, però dónes tot el que portes dins per tal que tot surti bé, sense haver-se de penedir de res. Li trec l’ham del llom, l’acaricio, li vento una fotografia per recordar-la sempre més i l’agafo per tornar-la a l’aigua immediatament. Pesa lo seu, però no tinc ni idea dels quilos que deu fer. No vull torturar-la més, tan m’és el que pesa, sé que és petita pel que pot arribar a ser, que no serà la tonyina de la meva vida, però és la primera i, de totes elles, serà la que a la meva memòria perduri més temps.

Pujo a la plataforma de proa, la recolzo a la barana de protecció d’estribor i penso que, abans de deixar-la marxar a casa seva, en vull l’últim record. Encara té força, dues reaccions espasmòdiques em fan patir per no perdre-la, i és quan decideixo agafar-la per la cua fort amb la mà esquerra i amb la dreta fer la última instantània de la nostra efímera (però intensa) relació.

Quan la veig penetrar l’aigua, com agafa força i neda cap a les seves amistats, dubto de què m’ha donat més plaer: si capturar-la o donar-li la llibertat.

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dt 12 Mar 2013, 02:00

no puc afegir-hi més pq llavors és massa llarg pel blog...

esperava alguna crítica, francament, però bé, no tinc lector més crític que jo.

en fi, us volia preguntar si voleu veure les fotografies, però com va dir en Dani un cop, posar fotos en un bon relat espatlla la seva lectura, distreu al lector.

he penjat les fotos al final de tot, així tots contents.

lo dels polvos i les orgies igual ho escric més endavant. Em serveix per lligar una jornada increible, tant increible que només pot tenir lloc en un llibre.

destriar què és realitat i què ficció ho deixo en mans del lector.

fins la propera!

ara hauré de començar a pensar amb la "festa de l'escuma!"

tinc ganes de fer una bona feina... encara que, al ser de revista, he de contenir la meva imaginació.

Quina pena....


Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Raül el Dc 14 Ago 2013, 08:46

Recordo quan els nens del barri em deixaven enrera amb bicicleta i havia de patir de valent per no perdre'ls de vista. Recordo quan els reis van portar-me la bicicleta nova i vaig acabar corrent molt més ràpid que ells. Recordo que en amdós casos, ja sigui anant al davant o al darrera, t'acabes sentint sol.


m'envien fotos de peixos pescats amb els meus DUO i, en qüestió de segons, mentre miro la Tv o cago al wc, ja he penjat la foto amb un parell de frases que, amb enginy o no, fan posar nerviós a més de mig món.

tinc oblidat el meu blog i el fòrumdepesca. Cada dia corro més depressa, publico més reportatges de pesca, trec peixos més grossos i domino més el facebook dels pebrots, però jo, amb tot això, no en tinc prou.

ara fa un any en Paisano va obrir aquest post.

gràcies Paisano, la meva bicicleta va un xic més ràpid que la teva, però això no treu que poguem anar a fer un volt tots dos.... tranquil·lament, sense pressa, parant a fer una cervesa i recordant que fa temps sabíem fer coses molt més importants que saber treure peix.

Continuo sense ganes d'escriure, però diumenge vaig posar el cap a l'aigua i vaig recordar que tenia un text a mig fer.

És el capítol nºU, el vaig escriure depressa i corrents, però he tardat un any i dos mesos a penjar-lo al blog per poder esperar a tots els que pedalen més lentament.

a veure si m'empenyeu una mica i em doneu l'energia que em fa falta per redactar els capítols que resten.

Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

quaderns d'estiu

Missatge  Raül el Dc 14 Ago 2013, 08:48




U



Treure la Duna de l’aigua ha estat, sense cap mena de dubte, la decisió més encertada i intel•ligent que he pres mai. Ara, no he de mirar el rellotge per res, ni passejar amunt i avall material de pesca com si fos un burro de càrrega. M’estalvio totes les bronques de la dona, la gasolina, aixecar-me a hores intempestives, la pudor de peix... però, al mateix temps que la barca, he aparcat en un llarg parèntesi el silenci, la tranquil•litat, les ànsies d’aventura, l’antídot a l’estrès i la pau que hom sent perdut al mig del mar pescant somnis... Ben mirat, no estaria gens malament temptar la sort del divorci a canvi d’un xic d’esbargiment!

Ara mateix, lo únic que em fa patir, és que el nen no es quedi sense protecció solar al pito, que la nena no s’estampi contra les roques i es trenqui les dents, aprendre a respirar sense que es noti que amago el ventre, ajupir-me per no mostrar la putacoronilla i evitar, de totes- totes, que la gravetat faci de les seves amb les meves tetes de gelatina. Res més. Res?

-Ai perdoni... excuse me! Ehem... el nen, que és un bèstia... Sorry, no passarà més.
-Puta, Putaaa. A puta, papa, a puta!
-NOOO!, nen, macu... no es diu puta –intento fer-li entendre amb un to de veu natural i comprensible. -Es diu pilota, pilooota.
-Puta. A puta!- respon el nen monosil•làbicament.
-Que nooo... ai quina gràcia, el meu rinxol d’or! (va nanu, esforça’t que sembles tonto, que la de les tetes maques em mira, fes-me quedar bé per un cop a la vida!). P-I-L-O-T-A. Pilota. UNNNA PILOOOTA!
-UNNNA puta.
-Hòstia noi... mira que et costa... és que té dos anyets, angelet –li dic a la noia que fa amb la mà com si no hagués passat res. Però insisteixo. - Ah, i demana perdó a la senyoreta. P-E-R-D-Ó i P-I-L-O-T-A. Vinga, Tetu, que pots fer-ho... – i el nanu, amb una cara d’angelet que t’hi cagues, li deixa anar a la tia que està més bona de la platja:
- Perdó pel cop de pilota, puta.
- Hahahaha! Molt ben dit, germanet! Això et passa per mirar les tetes de les altres dones, papa! Només pots mirar la mama, i a mi, que sóc la teva novia – em diu la meva filla de cinc anys, cridant, des de l’altra punta de la cala.

La meva dona, i tota la platja, encara riuen. I jo, encara em vull fondre!

Vaja, fins i tot aquella noia tant guapa ha deixat de llegir i em mira perplexa, sense donar crèdit a allò que la meva nena ha dit. Sóc la riota de totes les mames de la platja i m’he convertit en el putxinel•li de tots els seus marits. No puc més, em sembla que aquest seria un bon moment per desaparèixer! Comencem bé la tarda...me’n vaig a l’aigua, a veure si veig algun peix i em distreu!

Està calenta, l’aigua, per ser mes de juny. Em fa pànic mullar-me les pilotes, com sempre passa, però molt pitjor és el ventre i la ronyonada. Per entrar a l’aigua, només hi ha dues coses que em fan ser decidit: una tia en pilotes esperant-me o unes ulleres per veure peixos sota l’aigua i, com que de les primeres mai n’he tingut, no em va quedar més remei que comprar-me unes ulleres i un tub. A veure si recordo tot el que havia après abans de tenir fills... quins temps, aquells! Qui t’ha vist i qui et veu, eh?!

A veure... ah, sí! No deixis d’escopir els vidres i refregar la saliva amb el dit com si mullessis un clítoris, o no veuràs tres en un burro quan la pantalla s’enteli. Ara el tub, respirar per la boca...

Mmmm... no sabia que els conills nedaven amb tanta gràcia, ni recordava uns pits tant ferms, llàstima que l’aigua freda no li fa miracles a la cara, a aquesta sirena. Ep! Mira! Una daurada! I una altra! No, no m’he trobat les bombolletes de l’anunci del Freixenet, sinó dues daurades que, desconfiades, neden sense treure’m l’ull del damunt. Es mouen a un pam del terra, dubtant si buscar menjar o controlar-me... Al menor gest brusc, s’esfumen segur! I sards, mira! Tres sards de bona mida; el gros passa del mig quilo, aproximadament. Aquests són menys esquerps i el més petit s’apropa a mi, tant, que podria tocar-lo amb els dits!

Ja em trobo més bé; gairebé he oblidat la mala jugada del meu dimoni a la platja i, quan la tenebra del record se’m torna a fer present, veig un núvol de sorra a uns deu metres de mi. No falla: rogers! N’hi ha dos, de molt bona mida, que graten el sorral amb els seus bigotis buscant alguna cosa per fer l’aperitiu. I, de sobte, em sorprenen quatre peixarros passant per davant els meus nassos: no podien faltar les llisses a la meva escapadeta, nedant entre aigües com si fossin taurons de fireta. I així, ben distret, arribo a les boies que limiten la zona banyista, però que no em limiten a mi: no vull anar-me’n sense veure al rei de l’escuma. Vorejo els límits dels domingueros, fixant-me com les cadenes que subjecten les boies esgarrapen el terra, atraient a infinitat de peixos que busquen aliment: petits sards, saupes, doradelles,... tots barrejats, sense ser convidats al festí. Arribo a les pedres, i observo molt atentament. És un espectacle contemplar els peixos vius! I, finalment, apareix el rei.

Ràpid, majestuós (d’un quilo dos-cents grams li calculo) es mou amb una agilitat, sinuositat i elegància que et fa posar la pell de gallina. Notes com et cau la bava, malgrat quedi emmagatzemada dins un tub que comença a obstruir l’aire que respires. La salabror de l’aigua comença a irritar-te la gola i a entumir-te els pulmons de salnitre, però no pots parar de mirar aquella bellesa. Ara no és hora d’acovardir-se: ha arribat l’hora d’aguantar la mirada al rei. Et mira, et desafia, no para quiet. Sap mantenir la distància perquè ha vist caure molts amics davant seu; no hi ha pogut fer res, però n’ha après. Sap que vaig nu, que no porto fusell, però no se’n refia. Segurament, aquest llobarro arribarà a ser vell. Llavors sí, el desafiaré. Em mira per última vegada, com si m’agafés la matrícula, i desapareix. Ens tornarem a veure les cares, algun dia. Ara, no pot ser.

He perdut la noció del temps. Per uns moments m’he oblidat de tot, de tothom, ja no sé on sóc, si hi ha algú que m’espera... Clar que sí! Nedo uns quants metres i, al tenir la platja altra cop a la vista, veig el trio de casa meva com desesperen buscant al seu pare entre la gent.

-Aquí! Sóc aquí! -els indico aixecant els braços.
-El papa! Allà! El papa! –criden, excitadíssims. Estan contents, salten i criden. Miro per últim cop els peixos que em ronden i els dic adéu, que em reclama l’altra vida. Són tres oblades que no s’espanten i em miren amb la confiança que tenen els peixos de segona categoria gastronòmica. Quan més m’apropo, més salten i criden, els nens. Sembla que faci una setmana que no em veuen!, i això em fa molt content. Nedo de pressa, tinc tot un univers per compartir amb ells.

-Què papa, has vist peixos?
-Ui, sí! Daurades, sards, oblades, rogers, llises,..mmm.. ah, sí! I un llobarro que t’hi cagues! – els explico amb una gestualitat un tant exagerada.
-Com et passes... que et penses que els teus fills són imbècils, o què?
-Tu em creus, Alba? Vols venir? Posa’t les ulleres, agafa el tub i prepara’t per entendre perquè el papa estima tant el mar i els peixos. Es viu una altra vida, allà dins!

I la noia del llibre va tornar a deixar de llegir. M’escoltava atentament.

-Papa, papa! Un tauró! Papa, papa, has vist això?! Mira: un banc!, però no un banc de diners o per seure, eh papa, un banc de peixos! Papa, papa...!
-Calma’t, preciosa, i no cridis cada cop que vegis un peix, o marxaran esporuguits. Agafa’m la mà i, quan vegis alguna cosa, la prems ben fort i l’assenyales amb l’altra, d’acord? – i vam sobrevolar, durant un llarg minut, aquell banc de salpes que van fer les delícies de la meva filla, i les meves també.

I així, amb la companyia de la meva nena, vaig passar la mitja hora més extraordinària que mai he viscut amb tants anys d’afició. Mentre ella obria els ulls com a plats i veia per primer cop totes aquelles meravelles que li contava moltes nits abans d’anar a dormir, no vaig poder reprimir la sensació de ser Peter Pann per un dia i ensenyar el meu petit món a la Wendy, una Wendy que encara no sap que és possible volar sense ser ruixat per la pols màgica de la Campanilla. Llàstima que creixin! Quan siguem els dos grans i compartim els problemes de la vida, la convidaré altra cop a veure els peixos amb mi. Si m’agafa de la mà i me la prem amb tanta força i intensitat sabré que, alguna cosa, haurem fet bé.

-Tinc fred, papa – em va dir l’Alba abraçant-me amb devoció. I allà sortia jo, rescatant en braços la meva nena tremolant de fred com si fos en David Hasselhoff, molt més baixet, bastant més calb, més grassonet i molt menys televisiu que ell però molt feliç, content i satisfet amb mi mateix.

-Ja era hora... que m’has de posar crema a l’esquena amb massatge inclòs, amor meu – m’etziba la meva catx amb més aviat poc romanticisme.

I mentre el menda li posava la cremeta a la senyora, fent-li un massatge de tot a cent, comentava la jugada amb la nena i el nen ens mirava amb la boca oberta, vaig notar que em penjaven les tetes, marcava tota la xixa i ensenyava la coroneta a la gent. Devia fer una fila horrible, però això només m’importava a mi perquè, de fet, és en moments com aquest -quan sents que la felicitat també engreixa- que aquests quilos de més et queden la mar de bé.


La noia del llibre ja no llegia, jugava a prop nostre amb la seva filla, sense ulleres de sol i amb un bikini blanc a ratlles marines. Va ser un petit moment de no res, un instant que potser només a mi em va donar la sensació de ser intens, una fuetada de passió reprimida. Sentir els seus ulls verds clavats a la meva mirada va ser com tornar a respirar després d’una llarga apnea, com si de sobte una princesa em besés i em despertés d’un llarg encanteri, com si de sobte alguna cosa bona tornés a brotar dins meu.

Feia una calor terrible, però no vaig poder evitar sentir un calfred.




Raül
www.forumdepesca.com

Edat : 40
Data de registre : 27/05/2009

Tornar a dalt Ir abajo

Re: familia

Missatge  Contenido patrocinado Hoy a las 17:15


Contenido patrocinado


Tornar a dalt Ir abajo

Pàgina 2 de 3 Previ  1, 2, 3  Següent

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum