Un "llop" que tenia gana...

Dimecres va ser un dia diferent…en comptes d’anar a classe (no vaig fer campana...be, d’acord,només una hora i estava totalment justificada) vaig poder disfrutar d’un dia de “pesca” amb barca i bona companyia gràcies al meu cosí Raul (merci). Per mi, acostumat a veure el mar des de les pedres, sortir amb barca és diferent, és descorbrir un altre món... i disfrutar de la comoditat i flexibilitat que suposa pescar amb barca un dimecres és tot un luxe (amb perdó pels treballadors i altres estudiants que han hagut de mantenir la rutina).
Feia temps que tenia en ment “intentar” pescar un bonítol però continuo amb aquesta espina clavada a causa de la poca activitat que hi havia (per dimecres), encara que tampoc se si hagués aconseguit encanyar-ne algun...es preveia una jornada complicada però hi havia l’esperança de tornar a casa amb alguna cosa que tingués escates dins el cotxe... Així que ens vam dedicar a voltar i gratar i tornar a voltar i tornar a gratar sense gaire recompensa en un primer moment però així és aquesta pesca pel que puc intuir...
Era un dia relativament fred (cosa normal en aquesta època) i feia una mar relativament moguda; es podia entreveure que a partir de la “Maça d’Oros” i “s’Encalladora” el mar estava més picat per això vam limitar el radi d’acció a zones més properes al bonic poble de Cadaqués. A causa de tot això l’espuma feia acte de presència gràcies a la qual vam poder fer unes quantes oblades amb rapala i “disfrutar” i aprendre una miqueta (almenys jo). Gratant el fons amb algun jig també va sortir algun serranot però no eren ni mol menys les captures amb les que tots somiem el dia abans d’una jornada de pesca... va ser més tard quan “el mestre escriptor” em va tornar a demostrar com es pesca un “llobarro King Size”. Dic tornar perquè potser sóc el seu talismà pel que fa a aquest peix però les dues vegades que he anat amb la “Duna” li ’ha tocat “el gordo” jejeje (un..d’acord, dos..pot ser.. però si la pròxima vegada hi torna serà qüestió d’entrar dins l’aigua i demanar-los per favor si algun germanet es pot enganxar al meu esquer...). Va ser en una d’aquelles tantes i repetitives tirades amb ràbia i l’orgull ferit quan la canya d’en Raul es va corbar com en cap moment ho havia fet en tot el matí i va començar una lluita resultat de la qual va ser un meravellós “ llop de mar” de 3 kgs...un servidor només va haver de fer “bàsquet” amb el salabret cosa fàcil per un animal d’aquestes dimensions encara que sempre és un moment delicat ja que la feina s’acaba quan el peix està en zona segura... Posteriorment, quan la bèstia jeia sobre la barca hi va haver moments de felicitat que només es van tallar a causa de la fe que teníem per intentar enganyar algun familiar emprenyat.... No va ser així ja que a partir d’aquest moment només vam fer que treballat i gratar sense noves sorpreses...
Per mi, la tornada a port va ser un moment bastant dur sabent que ves a saber quin dia podré tornar a gaudir d’un altre dia així. La velocitat era constant i rondaven moltes aus al nostre voltant seguint l’estela dels pescadors professionals que també tornaven a port amb molta més feina feta que la d’uns humils pescadors de canya. La imatge era realment espectacular, veure una part del cicle de la vida...la mort d’alguns provoca el creixement de molts altres...
No vaig poder disfrutar (almenys pescant) com en els meus somnis però un dia així es recorda durant temps. Em refereixo als que teniu la gran sort de poder gaudir de forma relativament regular de jornades de pesca i bona companyia en una barca...sou molt afortunats de poder sentir en les vostres carns aquesta meravellosa llibertat!

PD: en algun moment a continuació apareixerà alguna foto del "catxarro" i el seu embaucador!!

Mentres jo i el meu company de batalles estavem ressuscitant la meva barca, va apareixer en Raül il´Albert que tornaven de la jornada de pesca que ha relatat l´Albert i vaig poder veure el llop que portaven i sincerament era una d´aquelles peçes que tots intentem enganyar...pero malauradament no surten tant facilment com voldriem, arrancar del mar una peça com aquesta es la recompença de la perseverancia i d´una bona tecnica. Moltes felicitats nois.

molt bon report company i felicitats per la captura.

Moltes felicitats !!! A en raül pel llob, i al nebot per la campana ! quins temps els d'estudiant jajajaja

Si alguna cosa teniu en comú son els relats, m'agrada molt com expliqueu les sortidetes amb tota mena de detalls, això entreté i dona vida al fòrum, es pesqui o no, bons relats !!

sí senyor, molt bon repor Albert!

i Carles, de tècnica res de res... és qüestió de sort.

Hi ha dies que no cal cardar cap rollo, tan sols feu una simple mirada:





he explicat la meva versió a Primera Pedra, a qui li agradi la lletra sigui benvingut, que tindrà feina.

Felicitats als dos!!!bon llobarro...

ostres raül, maco maco de debó (el llob no et confonguis rei ), l'has pesat?? sembla mentida que una bestia així nomes fes 3 kgs..... jo per les imatges n'hi posaria entre 4 i 5 kgs

sí que l'he pesat, però amb el balanceig de la barca el pes oscilava entre 2,9 i 3,5. El pes no és important, jo també haguès dit que pesava més, però em quedo amb l'abraçada de l'Albert.

la pròxima vegada et toca a tu, cosinet!

Raül escrigué:sí que l'he pesat, però amb el balanceig de la barca el pes oscilava entre 2,9 i 3,5. El pes no és important, jo també haguès dit que pesava més, però em quedo amb l'abraçada de l'Albert.

la pròxima vegada et toca a tu, cosinet!

Si bon llob pesi el que pesi !! he llegit el relat de la primera pedra, molt bo, heu fet un bon dream team !

Molt bon relat, nois, això d'escriure sembla que ve de mena. Felicitats

Sí senyor!

Felicitats pel relat a un i felicitats per la captura a l'altre! Molt ben parit el llop i molt ben explicada la jornada!

Dani escrigué:per les imatges n'hi posaria entre 4 i 5 kgs

Això d'acostar el peix a l'objectiu i allunyar el cap fins a la tortícolis crònica ja està molt vist :-P En realitat, el peix ès una humil bogueta. No veus que animals així no existeixen? Es com les pàjares de l'Interviu: no existeixen! Tot Photoshop!
(pobre Raül... es pensava que ens enganyaria... JUÀ! Doncs ja veus).

Val a dir que donar “al callo” durant tot un dia de pesca sense haver dormit és més que difícil, esgotador diria jo. Ell no va dormir dels nervis i jo perquè tinc dos fills, ell no va dormir la nit abans i jo no dormo mai... (la mare que els va parir...) Per primera vegada vaig arribar abans de l’hora establerta, les sis del matí, i vaig comprovar molt sorprès que el meu cosí no estès al carrer esperant, dret a fora del cotxe com li correspon a un sac de nervis. Va arribar puntual, contradient les meves sospites, i vaig quedar parat que baixant amb un cotxe tant potent ni passéssim de 110km/h. Vam parlar de força coses, cosa estranya quan ve algun company nou que només parla de treure peix...

“I què vols pescar, Albert?” li vaig preguntar per saber les possibilitats que tindríem d’èxit. “Home, venint a fer un volt amb barca ja flipo bastant, però si ho demanes, em faria moltíssima il·lusió de treure un bonítol”. A mi em va encantar aquella resposta, i em vaig jurar per dins meu que si hi havia un bonítol en tota la costa, aquell havia de ser seu. Em va recordar a en Sergi, un home que venia per mi i no pel peix, i em vaig treure la son de les orelles per donar-li una gran satisfacció, que no va poder ser.

A la pesca hi ha dies bons, dies normals i dies dolents. A migdia vaig pensar que aquell era un dels dolents de veritat, si fos per mi faria hores que hauria plegat, però valgui el meu esforç per compensar les ganes del company. I vam continuar gratant. El Gat, la Punta de la Figuera, el cap Norfeu, Cadaquès, el cap de Creus, l’antic club Mediterraneé,... ho vam gratar tot menys l’esquena, i res... tres o quatre serrans! Ja de tornada li vaig proposar un canvi d’esquer, ni que sigui per treure un peix diferent, i així ho vam fer. Hi havia un xic de mar de fons del nord, escuma a les roques, ni molta ni poca, ideal pel sard i poca pel llobarro, però amb la pesca mai se sap... Les primeres oblades no van tardar a fer acte de presència, i amb elles els somriures i les ganes de pescar més. Jo buscava sards a l’escuma, la deriva era bona, i mica en mica vam anar tocant escata i tornant el peix a l’aigua, ja que les oblades són dignes adversàries, però fluixotes per fer de cuiner.

Per uns moments vaig recordar que en aquella mateixa paret vaig perdre un gran peix feia temps, estava just davant la mateixa roca, la mateixa canya a les mans, el mateix carret, tot era igual que feia tres anys enrera, menys el baix de línia, un 0,37, i jo, molt més experimentat, guapo i llest. Vaig recordar la ràbia i la impotència que vaig sentir en aquells moments, i la conjura que em vaig fer amb la mala sang del moment: li vaig jurar a aquella bèstia que algun dia tornaria, i ara havia arribat el moment. Vaig tornar a canviar d’esquer, no era el mateix de feia tres anyets, però semblant, d’aquesta manera el meu company continuava acariciant la superfície de l’aigua i jo la penetraria fins uns metres més avall. Els de sobre per ell i els de sota per mi, sards i llobarros serien seus i déntols i pagres meus.... però no va ser així.... oblades i més oblades... fins que se’m va ocórrer girar el cap i mirar més enllà d’aquella enorme paret: hi havia només dos ocells, però vaig entendre el que m'estaven dient. “Albert, canvia d’esquer, posa un jig”.

Ho vaig veure claríssim, sabia que hi havia peix, però no el peix que sempre surt a la sonda, sinó que hi havia peix menjant i atacant a tort i a dret. Vaig parar el motor per no fer remor, i al fer la passada ho vaig recordar perfectament: la mateixa foto del tercer dia de vacances del 2009, i em vaig començar a posar nerviós. “Deixa caure el jig a sota, que estan menjant segur!”... però res, ni ell ni jo. La deriva ens desplaçava de nord a sud, d’amunt cap avall, així que, des de popa, vaig fer un tir fins on creia que hi havia el nucli del desig. La paràbola, igual que fa tres anys, va ser perfecta, el jig va caure aquest cop de cul i es va començar a submergir. Comptar fins a deu és llarg i dur, però s’ha de fer, ni que sigui contenint la respiració i tancant els ulls. Ja només em quedava tancar el pick-up, clavar i esperar que algun peix l’hagués vist... i vaja si el van veure... Nyeeeeeccc! Vine cap aquí! Hahaha!

Reia però sabia que no era per fer broma, el cabró pesava lo seu! Sabia segur que no era un bonítol però, no sé perquè, no el vaig saber descobrir fins a veure’l emergir a l’aigua, uns 30m darrera meu i veure una panxa blanca... “déntol, déntol!!! No... calla, que es gira... collons! llobarro, llobarro! Mecagum dèu... llobarrot!!!!” Ostia santa, ara només cal fer-lo venir... poca cosa..., arrossegar un llop amb la boca oberta, enorme, amb el jig a la vista i cagant-me en tot per no veure’l partir.... Em vaig posar en tensió, els pèls de punta, el ulls els tenia clavats a l’animal per vèncer totes les seves ànsies de fugir. A cada cop de maneta sentia que era més a prop meu, 94cm exactament, així que si estava a més de vint metres, ja podeu comptar les voltes i els nervis que tenia dins!

El llop es resistia, més pel seu propi pes que per la força que fa. Obria de bat a bat la boca, aixecava les aletes dorsals amb ràbia i fotia cops de cap. Per uns moments vaig sentir que el jig el descarnava, que el perdia per uns instants, el ferro li sortia de la boca, el veia i resava que no es desclavés... si us plau! Van sortir totes les verges i els sants, déu unes quantes vegades, i cada cop que més s’apropava, més mal de panxa tenia dels nervis i més em bullia la sang. Deu metres, 5,4,3,2 i al sac! HAHAHAHAHA! JA T’HE CARDAT!

No li resto mèrits al meu cosí, que amb gran serenitat va utilitzar el salabre i el va pujar a bord, i aquesta és molta responsabilitat. Ens vam fondre en una gran abraçada, i un altra, sense mariconades. Aquesta vegada sí, i no com el meu primer gran llop de mar, vaig tenir la recompensa de poder-lo compartir amb un bon company i fer una forta abraçada i això, al igual que el peix, per mi és molt important.

Cada cop que pesco un llobarro penso amb lo putes que les vam passar per fer el meu primer reportatge Llops de mar, penso que posar la lletra a qualsevol reportatge és un gran mèrit, però meritós i espectacular és sentir les emocions i les sensacions de treure un bon llobarro del mar.

Li dedico aquest relat al meu cosí Albert i el títol l’he posat en honor seu. L’home dels llops ets tu, cosinet, perquè les dues vegades que has vingut a pescar amb mi n’hem fet d’aquests, i molt grossos! Un altre detall de campió, que m’ha demostrat que ets molt més madur i educat que els nois de la teva edat: no es va voler fer cap foto amb el peix "perquè no està bé posar amb els peixos dels altres". Està molt bé i t’ho respecto Albert, però com a patró t’he de dir que el peix que es pesca a la Duna és mèrit dels dos. Un fa l’altre, i tu també vas viure fortes emocions. Pescar des de barca és molt diferent que fer-ho als rocs: el que hi ha a la barca és de tots.


Em va encantar l’abraçada, espontània, natural i molt necessària. Moltes gràcies, em feia falta... em vas contagiar molta energia i il·lusió.

Bona cuca!

Sí senyor!!

Formosos lloms, nanos!

Ostia nens s’ha m’ha entendrit el cor amb tantes abraçades , collons de veritat moltes felicitats tant pel llobarrot com pel relat i la experiencia que ens heu explicat,

Una abraçada, ehh, sense mariconades