A ELS MEUS COSINS...

Dedicaré aquest post als meus cosíns qui ha estat qui m’ha preguntat que era un “patxano”. En Josep i l’Albert son de família de pescadors de riu i entra al fòrum per llegir que s’hi cou però no s’ha registrat. A veure si el convenço encara que aquí la majoria som pescadors de mar.

Fa uns dies, en una reunió familiar, varem estar parlant de pesca...tant ell com el seu pare participem en concursos de pesca i vaig quedar sorprès de com havia canviat aquesta pesca en els anys que fa que no pesco al riu.

M’explicava que en l’últim concurs havia pescat 123 peces i havia quedat segon....què dius? 123 peces i segon? A veure, explica’m.....

Em va ensenyar el material, o part, canyes endollables de 14 metres sense carret. Uns fils primíssims, uns ham que amb els meus dits no podria agafar....esquer asticot.. De cop em vaig adonar que si volgués tornar al riu era tornar començar de nou....

A partir d’aquí, junt amb el seu pare, varem començar amb les”histories de la puta mili” retrocedint 50 anys, quan ens fabricàvem l’asticot a partir de un tall de carn deixat a d’intempèrie, esperant que hi anessin les mosques verdes a posar-hi els ous, deixar-ho podrir, i llavors agafar els cucs i posar-los amb farina per que es purguessin i no fessin pudor..

I el botiró? Molts no deuen saber que es. Després de uns dies de pluja, quan el riu baixava terròs, agafàvem cucs de terra els enfilàvem com un collaret i en fèiem una madeixa, i un paraigua vell posat al res. Amb un pal o un tros de canya i un fil gruixuts submergíem els cucs a l’aigua, i quan notàvem que les anguiles ho mossegaven estiràvem sense donar-les temps a deixar-se anar, el paraigua preparat ben aprop i les deixàvem caure dins....

Ara us/ens ho trobem tot fet, asticot de coloraines per peixos mariques, boles de “pinso” per les carpes....Nosaltres, per les carpes bullíem patates, i fins i tot les fèiem al caliu per si eren fines de paladar...,.faves,...blat de moro tendre,...canyes americanes o de bambú que pesaven un ou...Tenir un Sagarra era una luxe que no estava a l’abast de tothom i fils de nylon gruixuts que tenien uns vicis impossibles de treure... però, teníem una avantatge....que teníem molta gana, per que llavors el peix de riu ens el menjàvem.... Mentre, l’Albert, es petava de riure...

esclar que si caproig,quins temps............. jo encare que soc jove(la dona no diu lo mateix) porto casi 30 anys de pesca i si que ha canviat, deumido les barbaritas que feiam, pero amb resultats, ara seria una locura i la gent se partiria el cul de riure
jo vaig deixar els surfcasting primer per el temps ,despres per la pasta, far de anar de aqui cap alla ,vaig arrivar fins cadiz per un cap de setmana (ara com maxim fins el delta)
i asobre la dona es queixa...............jajajjajaajja