NECESSITO CRONIQUES RAÜL

JAJAJA! quina banda!
us heu posat les botes eh...? no si... ja veig que serveixo per tot! b,e, tot, tot... tinc moltes coses per explicar-vos, i no patiu, us ho explicaré tot, o gairebé!
necessito una mica de tranquilitat... que ara la nena dorm... però l'altre filldeputa no!

“Com canvien els contes!”- ens anem repetint una i altra vegada a mesura que ens anem fent grans. El meu conte de les vacances també canvia, mica en mica... però ara sí que veig que realment m’he fet gran. No vull dir gran com el noi que us escriu els relats fantàstics de pesca, vull dir gran de veritat... que em cardo vell!, vaja. Aquesta escapadeta m’ha servit per guanyar-me molt més que tots els polvos fins l’eternitat... aquesta vegada m’he guanyat el cel, sense haver de pagar peatge al purgatori, perquè les he passat putes, perquè he acabat rebentat, perquè ho he donat tot altra vegada... però aquest cop ha estat per ells, i també per tots nosaltres. Aquesta vegada he pescat una cosa bona, i no ha estat per mi, ni per vosaltres que m’hi he esforçat. Aquesta vegada ha estat per ells, i per fi la meva nena ha pogut gaudir-me quan ha anat a dormir, i també quan s’ha llevat. Està la mar de contenta, i jo també d’estar al seu costat.

El primer que vaig aprendre és que per més ganes que tingui d’arribar a Cadaqués no val la pena corre... perquè de fer-ho, ni tan sols una miqueta, hauràs de parar una, dues i fins a tres vegades... més val anar amb la tercera marxa i anar frenant, que anar de puta amb el canvi de marxes, que la mainada us ho agrairan!



Un cop recuperats vam arribar, per fi, a Cadaqués. Ens va sorprendre que la carretera d’entrada estigués tallada al trànsit, però ens van deixar entrar perquè és la única manera d’arribar a casa. A mesura que ens anàvem apropant a mar, l’ambient s’anava enverinant d’una oloreta putrefacte que no convidava massa a passejar. El misteri de les olors deuria ser conseqüència de les últimes pluges, que ho remenen tot: la sorra de la platja i els desaigües al seu pas. El misteri però, havia d’esperar. Primer ens esperava un munt de viatges de bosses, maletes repletes de robeta i sabates “per si de cas”, bolquers, contes.... la meva canya i la bosseta d’esquers ja la deixaria al cotxe, que a dins el pis només hi pescava quan era petit i em posava malalt. Em passava cada any a Platja d’Aro: algun cop d’aire desafortunat em condemnava a restar immòbil uns dies al sofà, any rera any. Aprofitava per fer uns tirs al menjador i la meva cosineta m’estirava el fil, fent veure que havia pescat. Quins temps aquells...

Els comentaris es feien notar. A mesura que ens apropàvem al passeig el desordre, el caos i el malestar es feien cada vegada més evidents. La gent ja n’està ben emprenyada, per no parlar dels negociants... que veuen que la temporada alta està al caure, i a Cadaquès no s’hi pot ni entrar! La polseguera és impressionant, la fressa de radials, camions, grues i excavadores no et deixen sentir el mar, ni les aus gosen posar-se als arbres!, per por de ser empolsegats. Just davant la gasolinera del poble hi ha dues tanques i un policia local de guàrdia tot el sant dia. A partir d’allà només passa maquinària pesada i algun petit camió que hagi de treballar. Si tens la sort de tenir garatge tancat et deixen passar, sinó vés fent viatges, o torna a casa ben emprenyat! Ahir un home s’hi van encarar. Feia pinta de ser de capital, amb el seu tot terreny i amb uns aire de xulo podrit que feia girar, es va passar deu minuts discutint amb el policia. Ell era més puta que ningú i havia de passar! “Passi, passi, vostè mateix...” va claudicar el pasma amb el front ben suat. Era evident que aquell imbècil l’havia encès de veritat, però per no perdre les formes, es va limitar a deixar-lo entrar amb un somriure maliciós dibuixat als seus llavis: la realitat posaria a lloc a aquell prepotent de capital.

Mentrestant nosaltres quatre anàvem caminant direcció a mar. Al cap de pocs metres l’asfalt estava arrencat, una mica més enllà les voreres extirpades, els arbres arrancats de sotarrel, les botigues amb un caixó a les entrades per guanyar el desnivell, palets i més palets replens de material divers, pols, soroll, marder... i l’ imbècil palplantat al vell mig del caos intentant fer maniobres per poder fugir d’allà. Excavadores, toros, camions i grues... tots el pitaven i se’l miraven amb mala cara, la mateixa cara que el policia li havia dedicat uns minuts abans. Finalment va haver de fugir, amb el cap cot i vermell com si el sol li hagués cremat la pell, mentre la seva dona intentava tapar-se la cara fent veure que es retocava. Quin fantasma...

La tramuntana bufava encara de valent. Els blancalls eren evident mar endins, l’aire era fred i sa, malgrat aixecava una enorme polseguera que es colava per tot arreu: botigues, bars i restaurants. Deplorable. El cel era d’un blau intens, sense cap núvol que l’esquitxés. Aquell blau feia temps que no el veien els meus ulls, és un blau especial, que et reconforta perquè saps que estàs a casa, o al poble, que amb el seu blanc intens fa ressaltar encara més la intensitat del cel, i també del mar. El blau del mar quedava trencat davant la platja principal. Estava tenyit de marró, com si la riera no parés d’abocar-hi aigua tèrbola saturada de detritus sorrencs del Pení i altres muntanyes i rierols dels voltants. Però la riera baixa seca, i fa dies que no plou amb intensitat...

Va ser al girar el cap que ho vaig veure: la carretera que passa arran de mar havia desaparegut, i l’amarrador també se l’havia empassat el mar! Bé, el mar no, havia estat carregat, qui sap quan i repartit en centenars de camions, que deurien fer cua al llarg del passeig. Els avis del poble es quedaven encantats mirant i criticant com aquella enorme excavadora arrancava bolcs enormes del fons del mar, una i altra vegada, fins a fer lloc a una mena de caixó de ferro colat que més endavant una altra enorme màquina s’encarregaria d’omplir de formigó. D’aquesta manera guanyarien uns metres més al mar, de la mateixa manera que una altra filera de camions formigonera esperarien el seu torn.

Com diria el genial Dalí, aquell era el Cadaqués més surrealista que mai els meus ulls havien vist mai.



aquest no són els avis que miren... són els treballadors! a les obres públiques ja se sap: un treballa i tres miren! i llavors hi ha crisi...

La nena, aliena a tot el desordre que ens envoltava, jugava a la platja amb els cubells, les pales i cercant petxinetes. Els pares ens havíem d’anar tornant, perquè tampoc era qüestió de deixar el cotxet palplantat al mig de la sorra amb en Nil a dins... a més, si volíem que el nen dormís, calia anar fent milles. Vaig ser el primer, perquè em moria de ganes d’inspeccionar les obres de dalt a baix. Tota la vorera d’errant de mar havia estat arrancada i canviada per una de nova, però del mateix material. El canvi més evident és que les voreres són molt més amples i, per aconseguir-ho, han suprimit un carril destinat a la circulació dels cotxes. A partir d’ara tota la circulació vora mar serà d’una sola direcció, guanyant moltíssima tranquil•litat a tot aquell que vulgui gaudir d’un passeig extraordinari i recórrer un poble preciós abocat al mar. A més a més, un cop estigui asfaltat, quedarà tota la calçada a un mateix nivell, afavorint la circulació de cotxets, cadires de rodes, i als pobres ancians, cansats ja d’ensopegar una i altra vegada amb aquelles voreres irregulars i plenes d’esquerdes i pedres al mig del pas. Molt aviat podrem gaudir d’un poble extraordinari pensat per les persones que el vulguin viure com s’ha de fer: a peu agafant la mà de l’amant estimada, saltant amb la mainada, o portant la cadira de rodes amb dignitat i amb més facilitat. Ja era hora que algú pensés una mica en ordenar el trànsit i fer-lo accessible a les persones grans i a la mainada.

El projecte crec que és bo, però cal paciència, perquè a tocar el mes de juny està tot potes enlaire, i això té a tot el poble nerviós. Llavors vindran els arbres i el ocells hi tornaran a cantar, els nens podran jugar a pilota i si ells estan tranquils i feliços, nosaltres podrem anar a pescar!

El primer dia de vacances i ja veieu què ha passat... ens hem distret amb les obres, hem jugat a la platja i hem passejat en Nil amunt i avall. Ha dormit tot el dia, evidentment la “migdiada” ens l’ha espatllat, però he dormit més de dues hores amb la meva nena que rendida s’ha despertat més feliç que mai. “Papa, papa!, avui no has marxat!!!”

Més platja i més passejades, però tranquils... que demà vindrà la pesca i el sexe, que avui no hem tingut ni un minut per nosaltres. I és que abans érem només dos, i ara ja som quatre! Com canvien els contes... malgrat el final sempre sigui bo, i desitgem repetir-lo ben aviat.

Us parlaré una miqueta de pesca, vés que no feu votacions per eliminar-me del fòrum. Dijous la tramuntana bufava de valent. Quan un sap que no pot sortir amb la barca a mar, resta molt més tranquil i disposat a concentrar-se exclusivament amb la dona i els nens. Ells ho agraeixen i en el fons tu també, a pesar de voler canviar la situació en més de cent vegades. “Sí, carinyo, sí... molt rebé amor meu,... totalment d’acord amb tot el que dius... (tu vés dient que jo d’aquí a unes hores me’n vaig amb la lesath a pendre pel cul... i que em trobin!).

Als vespres és una cabronada deixar la dona sola amb dues criatures... hi ha molta feina a fer i els nervis dels cansament acumulat durant tot el dia es fan notar de seguida. Comencem a cridar, a enfadar-nos, a castigar,... i aquesta actitud no és bona per ningú. Entre tots la feina surt molt millor. El pla doncs, era el següent: llevar-me com a molt tard a les cinc per a ser a punta de clar llençant rapales a tort i a dret. El lloc ja el tenia claríssim molt abans de posar la canya a la funda, muntada ja amb el carret. Em vaig preparar la bossa de pesca a consciència, sabent el que m’esperava tan a dalt (roques i tramuntana de cara), com a sota aigua...





Aquesta foto ja té una quants anys... era més jove, tenia més cabells, estava més prim i segur que follava més i me la pelava menys que ara...però això ja ens passa als homes, a mesura que anem posant anys. La qüestió és que aquesta foto me la vaig haver de fer jo sol, amb la càmera posada sobre els rocs, perquè el mòbil no en feia de fotos, en aquell temps. Fent pescasub se n’aprenen moltes, de cosetes... i en aquella paret estrany era el dia que no hi trobés algun llobarro fent la ronda, bastants sards guapos i, fins i tot a l’època que estem, dorades grosses pasturant en un parell de raconades gratant la sorra buscant algun cuc per esmorzar. Aquell dia va ser el primer d'aquella temporada que em posava a l’aigua. Rondava el mes d’abril i, tot i l’evident manca de reflexes i d’agilitat dins l’aigua, vaig aconseguir pescar un llobarro i una dorada de les guapes! Vaig flipar...

Anys més tard es tractava de repetir aquella gesta amb la canya, i les noves habilitats que entre tots m’heu ensenyat. La canya la tenia clara: la llarga de 3m amb el twinpo petit i lleuger carregat de trenat del 0,1mm (irreal del wiplash) i el baix de sempre... el flurocarboni del .37mm capaç de treure bonítols, déntols i llops de mar. El mateix baix i mosquetó que ens va permetre clavar i pujar una tonyina d’uns vint kg i tocar-la amb la mà!... o sigui que podré llençar amb total confiança, que això no té collons de petar-ho cap sard. De rapales i artificials una selecció ben acurada... pel llobarro un Lucky Craft importat directament de la capital per l’amic Tola, algun subwalk i com no, els passejants infal•libles d’en Chinesteta. Pels sards rapales més continguts, de mides compactes però pesats, i per les dorades els mateixos però amb més pala o enfonsats. Ah! Per últim un parell de jigs... per si salta alguna bestiola uns metres més enllà... Canya, carret, material divers, roba de moll (pel vent), carret i bobines de recanvi, el llum frontal, la bàscula electrònica,... tot a punt per anar als rocs a triomfar!

El despertador no el poso mai quan he d’anar a pescar sol. Si no he quedat amb algú vaig a la meva, sense mirar l’hora de començar. DE mantenir-me a l’aguait de l’hora ja se n’ocupen els meus nens massa sovint... així que sóc jo qui, lliurement, escullo el millor moment per anar a l’atac. Cada vegada que em desperten, ni que sigui per a no res, em concentro tot pensant per on començaré a llençar els rapales, quin serà el primer, la primera captura,... i dormo una estoneta més.

Recordeu el pi metereològic del diari de pesca? Aquest, per sort, no me l’han tallat... des del llit el puc veure i sé, perfectament, si el vent em deixarà o no anar a navegar. Aquella nit m’interessava que les branques el pi ballessin sense parar... però ja arribats al vespre el vent s’havia encalmat bastant, fins a fer-se feble i de poca intensitat. El pi em deia que de vent no n’hi trobaria allà, i anar al cap de creus no em convenia, si volia ser a casa de nou a l’hora d’esmorzar. Les 4:39 am i em pregunto una i altra vegada què faig. He anat infinitat de vegades a pescar als rocs amb rapales, i no he pescat mai res. Sempre hi anava amb la dona, que mentre ella jeia parant el sol, jo em conformava passejant peixos de plàstic a la vora dels rocs. Havia de fer sol i havíem d’anar a buscar els recers... que si no es fotia de fred amb bikini, i això no podia ser. Hi solíem anar cap al migdia, perquè al matí altra feina tenia entre mans... i no com ara!

Aquell matí hi aniria jo solet a pescar, de nit i matinada i amb un vent que ja no m’espanta, amb escuma abundant i els peixos morts de gana. Però el pi em deia que nanai, que de vent no n’hi havia ja, encara que d’escuma sí que n’hi hauria, perquè la mar de fons del nord i va a picar de nas. Escuma i sense vent... ideal per llençar! Avui no puc fallar... la millor hora, el millor material i sense tramuntana que ens fa ballar el cap a veure on i com hem de llençar... Així que m’aixeco, dedico una última mirada als de casa i els veig allà, com tres àngels a punt de despertar. Recordo perfectament que vaig tancar la porta de l’habitació, amb el cap baix.

.....i ???

El blau transparent del mar, el verd lluminós dels pins, el daurat gastat de la sorra i el variat espectre que formen el negre, el roig i el blanc rovellat de les roques fan de la Costa Brava, un dels paisatges més bells del Mediterrani. És aquí on els Pirineus es desplomen en el mar, i és també aquí on una costa maltractada pels temporals i pel nyaps urbanístics amaga pobles arrecerats, caps fuetejats pel vent, cales paradisíaques, ruïnes dels gloriosos temps antics, racons encara verges i... “papa! Ets aquí!!! Jjajajaja no has marxat!!!” i la nena es va llençar sobre meu com un gat encegat. Petons, abraçades i s’estira allà al sofà, al meu costat. “LLegeixies un conte? Explica’m el meu...”. I li explico. “Una altra vegada...!” I hi torno. “Una altra vegada!” I ja m’estic cagant amb la genal idea de quedar-me a casa, a llegir i a descansar.

És increïble el que dóna de sí un matí amb mainada... He pogut llegir una quarantena de pàgines d’un dels llibres que ens va recomanar en Tola(abans que es despertin clar), he llegit tres vegades el conte a l’Alba, hem mirat dibuixos a la tele, hem esmorzat tots tres a la taula (el petit ens mirava des del sofà), hem fet temps per anar a la platja,... tot això i més, i tot just eren les 7:50am!!!! Abans de sortir al carrer hem hagut de fer temps per casa, caviar bolquers,... i just arribar a la platja amb la dona ens hem mirat amb cara que circumstàncies... “tot just comença el dia i ja estem fets pols!”. “Estic molt contenta que no hagis anat a pescar. A veure si els nens dormen al migdia...”. I au, ja em teniu arrossegant el cotxet tot el dia amb els ous ben apretadets, i esperant amb candeletes que els nens quedin ben rebentats i dormin tota la tarda... que tinc moltes coses que recuperar!

Demà sexe del bo. Com us podeu imaginar, el sexe, igual que la pesca...

Bona nit, vaig a descansar.

Estic una mica espès però ho vull acabar... que anant bé dimecres faig una escapadeta i tornaran les aventures que a tots us agraden... que el sexe no agrada a ningú! Bé... us volia explicar un munt de cosetes, però igual que el sexe, seré breu. És que si no ho explico rebento... perquè ha estat increïble, fabulós, inimaginable, fantàstic, insòlit, inaudit,...

El segon dia de vacances (sí, sí, el segon) , semblava ser que la cosa es posava bé. Vaig fer miracles per ser els primers de demanar al restaurant, just abans que entrés tota la tropa de currants, i cap a les dues ja érem a casa, a quarts de tres la nena ja dormia... el nen no però m’era igual... tenia els ous a punt de petar... ja no podia més! Tenim dos sofàs grans, en realitat són com dos llits de noranta replens de coixins... així que un llit pel nen ben protegit, i un llit per nosaltres dos, per fi. Ho tenim tot obert, estem a l’últim pis i no hi ha cap edifici davant, podem veure l’església, el meu pi preferit,... qui està per les vistes quan té un bé de déu al davant...

Silenci, tranquil•litat, relax, carícies, passió... fins que em surten pel balcó l’Spiderman i en Batman tocant els collons! Això és increïble!!! Deu mesos esperant aquest moment i em surten en coitus i l’interruptus que venen a arreglar les canals i a repassar els balcons dels veïns!!!



els vaig fer una foto per mantenir la meva reputació... sense foto no hi ha captura! JA veieu... en Batman, en Robin i la puta que els va parir!!!!! VAn pujar fins el nivell del meu balcó! Això sí que és surrealista....

està clar que la meva relació amb el sexe va de mal en pitjor. Ja ho diu la dona... a mesura que pesques més, folles menys... doncs sabeu quèèèèè`? que dimecres me'n vaig a pescar!!!

Us he parlat de lo malament que està el poble, la pesca, el sexe... en fi, us he parlat de la crua realitat. Les coses canvien més de pressa del que hom pot arribar a assimilar. Aquest any ja fa temps que ho tinc clar: no pujo la barca a Cadaquès, perquè anar de vacances ara és perdre molt el temps, i precisament el temps és el que em manca per anar a pescar. La deixo on ha estat fins ara així, de tan en tan, em puc escapar. Els finders en principi no em busqueu a mar, vull dir mar endins... pescant; més aviat busqueu-me a les platges, buscant petxines, fent castells de sorra o jugant.



i si ens quedem a muntanya... que no sigui dit!, continuem pescant!

EI fenomenu, finalment marxem divendres!!!!

Per cert si tens temps i ganes proba lo del rubberjigging....... aquest dissabte a Blanes vaig treure 3 peixos Ballesta de + de 35 cm. És una modalitat guapa quan li agafes l'aire!!

Felicitats per les fotos, aquests textos amb imatge son molt agreits!!

ciao ragatzo, ci vediamo dopo!

Si que ha canviat Cadaqués desde que jo hi vaig anar fa una pila d'anys...

ei LANGE on tens la barca? la tens a Blanes?

Raül escrigué:Estic una mica espès però ho vull acabar... que anant bé dimecres faig una escapadeta i tornaran les aventures que a tots us agraden... que el sexe no agrada a ningú! Bé... us volia explicar un munt de cosetes, però igual que el sexe, seré breu. És que si no ho explico rebento... perquè ha estat increïble, fabulós, inimaginable, fantàstic, insòlit, inaudit,...

El segon dia de vacances (sí, sí, el segon) , semblava ser que la cosa es posava bé. Vaig fer miracles per ser els primers de demanar al restaurant, just abans que entrés tota la tropa de currants, i cap a les dues ja érem a casa, a quarts de tres la nena ja dormia... el nen no però m’era igual... tenia els ous a punt de petar... ja no podia més! Tenim dos sofàs grans, en realitat són com dos llits de noranta replens de coixins... així que un llit pel nen ben protegit, i un llit per nosaltres dos, per fi. Ho tenim tot obert, estem a l’últim pis i no hi ha cap edifici davant, podem veure l’església, el meu pi preferit,... qui està per les vistes quan té un bé de déu al davant...

Silenci, tranquil•litat, relax, carícies, passió... fins que em surten pel balcó l’Spiderman i en Batman tocant els collons! Això és increïble!!! Deu mesos esperant aquest moment i em surten en coitus i l’interruptus que venen a arreglar les canals i a repassar els balcons dels veïns!!!



els vaig fer una foto per mantenir la meva reputació... sense foto no hi ha captura! JA veieu... en Batman, en Robin i la puta que els va parir!!!!! VAn pujar fins el nivell del meu balcó! Això sí que és surrealista....

està clar que la meva relació amb el sexe va de mal en pitjor. Ja ho diu la dona... a mesura que pesques més, folles menys... doncs sabeu quèèèèè`? que dimecres me'n vaig a pescar!!!

Proposo la creació d’un escamot de voluntaris, per salvaguardar el relax d’en Raül en el seu proper intent. el pla es camí de Cadaquès afanar cons de les obres de la Nll, per tal de poder tallar els carrers d’accés a l’apartament , dos fent de mainaderes llegiran a la mainada el "manual del patrón de embarcación de recreo”, de provats efectes soporífers , dos mes al balco, amb una fregidora amb l’oli de les patates roses roent , ( es medieval , però de provada eficàcia ) , dos mes al teulat armats amb canyes i jigs de 200 gr . una dotzeneta mes davant la porta de l’edifici fent una falsa sentada contra les obres per tal de bloquejar-la i la Lange, amb la maleta, de guàrdia a la porta de l’apartament per a possibles imprevistos, es un pla complexa i que precisa la col•laboració de tots , però s’ho mereix desprès de tanta adversitat .

JAJAJA! Estaria molt bé! sou collonuts/des...

lo meu és greu... dilluns i dimarts empalmo a la feina... vull dir que no vaig a dinar (que empalmat hi vaig a tot arreu!). Dimecres m'ho puc combinar per passar una estona sols amb la dona... (amb el petit, però suposo que no el traumarem). La qüestió és que el dimecres el solo dedicar a pescar... i aviat farà dues setmanes que no hi vaig...

què faig???? pesca o sexe??? collons quin dilema...

Alsepo escrigué:EI fenomenu, finalment marxem divendres!!!!

Per cert si tens temps i ganes proba lo del rubberjigging....... aquest dissabte a Blanes vaig treure 3 peixos Ballesta de + de 35 cm. És una modalitat guapa quan li agafes l'aire!!

Felicitats per les fotos, aquests textos amb imatge son molt agreits!!

ciao ragatzo, ci vediamo dopo!

collons com domines...
per cert, els que heu gosat llegir la parrafada... sapigueu que us heu empassat unes deu pàgs! Quatre fotos i quatre tonteries... per això vaig fent posts, per no ser tan llarg!

una altra cosa mamon... tornaràs a marxar a la quinta òstia i encara no ens haurem conegut! Vine demà i provem això del ruber jig. En tinc un parell, però em falta paciència per fer-los anar. De peixos ballesta només n'he vist a les revistes. Diuen que lluiten lo seu!

ensenya'm això del ruber i jo t'ensenyaré el meu moviment sexy... sense mariconades, que t'anirà de fàbula per Papua... vaig veure un repor i hi ha unes bèsties que t'hi cagues... dius que les dones són lletges allà... doncs mira que els peixos!!! ara, tiren que flipes...

va, vine demà! que vaig sol i no podré amb la bèstia!

snif snif snif............. la dona esta estudiant un master i s'examina la setmana que ve quan arrivem a Papua, aixi que estic de papassssssssote recluit a casa amb el monstuito de la meva filla!!! aixo vol dir que el sexy-movment s'haura d'esperar un any i mig.

De totes maneres ja us anire fent d'enviat especial a Can Pixa Aball de Nit i mirare de currar-me una seccio de publi reportatge com deu mana, que quan soc alla tinc molt mes de temps per fer aquestes coses!

Despres mirare de penjar-te una foto dels Ballesta, que la veritat tiben pero tampoc tant (podriem dir que tiben diferent degut a la seva curiosa forma i posicio de les aletes) en fi, no m'enrrollo més.

Ei Raul et dec una sortida!! aixi que si d'aki a un any i mig encara no t'has cansat de la pesca i t'has convertit en un semi deu de la canya i els hams, vindre a que m'alliçonis i a que em fotis un autògrafu a la canya!!!!! (anadadollakethicagues)

que disfrutis dema!