NECESSITO CRONIQUES RAÜL

El ridícul, ves no el fem ara. A veure com acabes el relat! Tindrà un final gloriós, no? Ara amb què em sortiràs? Tenim clar que en voluntat podem ostentar una avantatjada posició, però en vista dels minsos resultats dels últims temps, hem d'admetre que ens trobem en una situació més aviat galdosa. Ara no em sortiràs dient que tant de xou el muntes només perquè has vist de prop quatre sushis vius solcant les ones, no? Deu haver-hi alguna cosa més, no pel final? Or? llorers?? filets?? lloms a la brasa?? Sucosos carpaccios??? Ara, que ben pensat, millor que aquests sushis continuïn vius i amb els seus anisakis barrinant-ne les fibres. Al capdevall, qui voldria menjar-se una bèstia que pretén menjar-se un tros de plom pintat??

Raül escrigué: La mala mar però, no ens deixava veure amb precisió quina mena de depredador rondava per allà... fins que els dos ens hem quedat petrificats... més en Tola que jo, perquè ja ho he vist moltes vegades abans

Una única vegada he vist aquell espectacle. Anant amb el caiac van sortir volant sobre el mar, uns bisos esperitats amb els ulls fora les conques. Darrere seu, un patatxap d'esquitxos d'una fera tant grossa com el caiac. I mon germà des de l'altre skye 17 cridant-me: fot-li'n, fot-li'n amb els jigs!!!" Però avui no era una de sola. Tot de lloms negres i flancs daurats solcaven les ones trencant d'esquitxos la tramuntana. Se m'han quedat els ulls com la mona d'en Crusquis.

Raül escrigué:deixa'm concentrar amb el polvo que hem cardat tu i jo aquest migdia... que fa mesos que la dona no em deixa entrar! bé, polvo no... trio. L'hem sabut compartir, com a bons germans. i ni hagi més... AMÉN!

Nano, nano... què pensarà la gent??!! arribat aquest punt, cal que deixi ben clar que el meu cul és exclusivament de sortida. Clar que ben mirat i considerant els temps que corren, quasi que la heterosexualitat està en decadència i si vols ser modern, cal tenir un cul bidireccional. Si als armaris ja no hi queden ni les arnes!

En qüestió de deu minuts hem vist saltar a unes quantes roges que ens han fet posar calents de veritat. “I ara què fem? No anem preparats!!!” i jo amb la puta canya de la tonyina a la feina... criant pols! 100.000 peles malgastades a tomar pel cul! NO es pot pensar amb les coses que t’has deixat. Anàvem a pescar sards i el mero i anava ben preparat. El que no comptava era amb la puta tonyina. Dimecres passat, només fa dos dies, la portava allà al meu costat. No van sortir ni tonyines, ni bonítols ni la puta que els va parir a tots plegats! Només va sortir la pluja i alguns llamps! Vaig dir que ja n’hi havia prou de passejar artilleria pesada... i ja veieu! Ara em feia més falta que mai.

Les aus picotejaven tímidament... però les bèsties engollien tot el que veien passar. “Ho sento, però jo això no ho puc deixar passar... porto massa temps esperant una oportunitat com aquesta així que” FLLLASSS, FFLLAASS, FFFLLAAAAAAAASSSS! Amb la canya del bonítol les anava temptant. La meva tècnica infalible no pot fallar.... total, són bonítols més grans! Ja tinc el reportatge dels bonítols fet, així que ja va sent hora de graduar-me de veritat... VULL EL MEU PRIMER BIG ONE!!!!

Quatre, cinc, sis... quinze tirs i res! Haurà de ser l’hora de l’artefacte especial... de posar allò que les fa picar... de parlar d’allò que estira tan amb cara i ulls, sense por, perquè no tenim res a amagar. Volem pescar una puta tonyina, disfrutar-la i poder-la alliberar; i ho donarem tot per fer-ho, perquè quan estan allà al davant, tothom els tira el que faci falta, perquè són el màxim que un pescador d’espinning pot somiar. VOLEU SOMIAR? Jo porto tres anys fent-ho... ara em toca explicar la veritat.



Uploaded with ImageShack.us

Jo ahir ni pensava en les tonyines. Ni tant sols tinc equip per anar-los darrere amb un flabiol sonant. Crec que això és qüestió de força bruta i si bé un peix gros és sempre espectacular, per a la pesca prefereixo la puteria i per a això, tant me fa un peix gros, com un de petit (sempre i quan acabi atrapant el que pretenia). M'agrada escollir el peix objectiu en funció de com respira el mar i del que les condicions em recomanen. I ahir, vam tenir ben a tiro un bonítol clembuterolitzat i gros.

Ahir però, per si les mosques, vaig fer una trucada a un dels grans gurús del fòrum universal preguntant alguns secrets per a tenir una jornada gloriosa. Vaig esperar la primera lluna plena de Maig per matar una cabra de set anys i amb la seva sang preguntar a l'Oracle com s'ho feia en Gabi perquè només posar un peu a la platja, els peixos saltessin tots sols a la seva cistella. La resposta del Gran Gurú va ser breu, directa i precisa: agafa la canya que prefereixis i perfora-la longitudinalment de dalt a la baix, deixant-la buida de l'interior. Fes-te'n un flabiol de canya i toca amb ella ritmes prohibits. Avui amics meus, tot ha sigut entonar la primera nota amb el meu nou flabiol de canya -la nostra nova arma secreta- i la canya d'en Raül tot seguit es vinclava com si tota sola vulgués tocar la quilla amb la puntera....

amen Tola, amén!



Uploaded with ImageShack.us

ves a dormir una miqueta, que sé que estàs cansat... però no deixis de somiar. Avui ha caigut aquest somni, però molt aviat cauran tots els que ens anem plantejant. No hi ha res com saber el que es toca, i per saber tocar la flauta, només cal anar practicant.

Vull méeeeeeeessss!!!!
Que aquesta interlocució dels mestres de les lletres m'està deixant més nerviós que un pim pam toma lacasitos a un control de la guàrdia civil!
Si algún gènere és el vostre és el del suspens, estifenquings de la pesca!

vinga va.. perquè es el jefe i el meu "germà", però estic fet pols ( ja el tinc escrit i el publico ja). En tola ja deu dormir fa estona... perquè l'he destrossat! jeje... no pobre... que m'ha vingut a buscar de barna, i ha arribat abans de les cinc!

bé, dos minuts i continuo... però en guardo per demà, que estic cansat, porto una ampolla de cava, trees SIN i ara una coca-cola. LA sort és que no n'hi havia una altra de cava... sinó us acabo el relat! Però el del PLay BOy... espero que demà gaudiu, almenys, la meitat del que hem passat nosaltres.

bona nit, companys.

Ho hem donat tot. La veritat és que tirava amb poca fe, perquè l’equip que tenia a les mans va més que sobrat pels bonítols, i li tinc el límit més que controlat, però per aquestes bèsties no es va mai prou ben preparat. Porto pescant amb la mateixa canya, trenat, baix i mosquetó tota la temporada i mai he perdut un peix per culpa del material... sinó per mi, per haver-lo forçat o maltractat. A l’últim mes he pescat pocs bonítols, així que està poc castigat. Ja sabeu que no canvio mai res quan m’ha funcionat, així que estic tirant a les tonyines amb un equip que no recordo ni quan li he canviat el baix. Però vull morir amb les botes posades. Aquests espectacle no me’l vull mirar, el vull fruir.

Ha estat en un moment clau. He vist tres tonyinotes que anaven nedant amb la boca oberta cap a mi, recte, sense parar. He calculat els metres que faltaven i he llençat... gairebé amb els ulls tancats! Recollida patentada i PPPPAAAAAMMMM ! La lesath ha quedat ajeguda a l’instant, el twinpower ha començat a vomitar línia i he hagut de rectificar a l’instant... perquè la tonyina passava just a sota la barca al moment de picar! Imagineu-vos veure tres tonyines que t’hi cagues que neden de cares, que els tires un caramel i veus, mentre reculls com pots acollonit pel que t’espera, que la més gran de totes obre la boca i se’l fot tot..rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!!! rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!!!!rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!!!!! Veure com la tonyina engoleix el teu esquer i es posa directament sota la teva barca... només et dóna una opció: aixecar la canya, passar el fil per sobre el motor i disfrutar. Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!! Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!!
Lila, blau, verd, vermell, negre..... 10m, 20m, 30m, 40m, 50m... he perdut el compte! Pensant amb el cap fred, he engegat el motor. És la quarta picada de tonyina que tinc en tres anys i aquesta no la penso perdre, així que em dedico a aguantar la canya amb una ma, el carret amb l’altre i governar la barca amb la pixa. Últimament la porto tant dura que em serviria fins i tot de gat! Per canviar la roda del cotxe, no per deixar pèl al sofà!

Li he guanyat metres de seguida amb el motor engegat, i quan el peix ha volgut parar he passat a proa, per controlar la ínia, i començar a bombejar. Intentar para l’arrancada d’aquestes bèsties és inútil... és com si pretens para el Trambaix... per més Stops i cotxes que se li posin al davant, no pararà fins la pròxima parada, sobretot en hora punta, si ha de ser puntual. Quan tingueu una tonyina emprenyada no la vulgueu frenar, perquè teniu totes les de perdre. Tenir el cor de pedra i el pols ferm és la clau: agafeu la canya i oblideu-vos de tocar el fre del carret... que la fera ja pararà. Llavors començareu a respirar i us plantejareu seriosament si voleu arrossegar aquell pes mort cap a vosaltres, o us voleu rendir només de començar. Agafeu-vos en calma, que la partida acaba de començar.



Uploaded with ImageShack.us

Ja torno a estar aquí per donar guerra! és que per recollir en Raül a quarts de 5, vaig llevar-me a quarts de 3 i sortir de casa amb el cotxe carregat i jo dutxat, esmorzat, clenxinat, planxat i amb olor de colònia com si anés a missa de dotze de diumenge de Rams.

De fet, si el dia abans ni ens plantejàvem cap tonyina, la pregunta et ve de cop amb els primers improperis contra Déu quan t'adones que en Raül ha tingut per fi la picada que feia més de dos anys que esperava, però..... però... amb l'equip de bonítols! Canya curta, més aviat. Trenat de 17quilos. Baix amb fluocarbó del 37. Emerilló de fireta per a una bèstia com aquesta.... I ara, què??? Què fotem amb aquest llamp brillant que ens increpa amb urgència i impertinència fustigant el rodet, esquena i canells. Ara sí que ballarem fort. Per sort, tant en Raül com jo ens quedava la última casella en blanc de la nostra cartilla de ball i hem cedit aquell últim fox-trot a la dama que a cops de fil ens sol·licitava... vols ballar? agafa't fort, que ballarem.

ja veus..., Tola. Aixecar-se a les 4:00am aguantar el tipus amb aquell vent i aquella mar, els nervis que hem passat... tot això passa factura. EStic cansat. Ara mateix era al llit adormint a la nena i m'he hagut d'esforçar per baixar altre cop, com que ja ho sabia, he deixat l'ordinador engegat. Em preocupa dues coses de no haver pogut acabar el relat: la primera és deixar-vos amb la mel als llavis, però això forma part del meu mètode per fer-vos picar...

l'altre tema que em preocupa és la mala premsa i el que dirà. DEc tenir el putos verds, els de greenpeace, els de l pesca responsable a punt de saltar-me a la artèria aorta, que és la que fa més mal. Però no patiu, que en Tola i jo no en menjarem de tonyina per sopar. Som diferents de tot el que pogueu pensar. Aquest matí he llegit un article a Pesca i Barcos molt interessant, us agradarà. En Nicola parla de totes aquestes coses que no ens agrada veure, però que sabem que existeix, i que costarà d'acabar. Parla de tres tipus de pescadors, i crec que és un article molt encertat.

En Tola i jo som dels pescadors apassionats, dels que estimen la pesca i el mar perquè si, deixant de banda el que ens pugui regalar. Pesquem tan fins com ens és possible perquè volem sentir cada moviment de l'artificial, cada picada insignificant, cada cop amb el terra donat. En nicola també parla de pescadors versàtils, és a dir, que practiquen jigging i spinning però també altres modalitat. S'adapten a les situacions. Fins fa poc jo era un d'aquests: pagells a l'hivern, una mica de curricà... una mica de tot i res alhora, fins que vaig anar de vacances l'any passat. Un bon dèntol, un llobarràs, pagres, bonítols, sards... tot amb ferros, tot enganyat per astúcia, perícia i treball, molt treball.

Aquesta és la pesca que més m'omple, la pesca que ja no puc deixar. Ahir anàvem a pescar sards a l'escuma, però no brumejant, o intentant pescar llobarros des de costa... volíem pescar sards des de barca i amb artificial. Prefereixo un sol sard enganyat amb les meves mans que cent peixos pescats al viu, al curricà o al fondal amb carrets elèctrics.


som apassionats d'aquesta pesca i per mi no és cap vergonya tornar de buit a casa, perquè he estat tot el dia passejant artificials, visquent cada un per separat, per intentar esbrinar com funcionen i què se'n pot esperar. Pescar una tonyina amb un equip ideal pel llobarro i el sard és una proesa molt gran, i crec sincerament que el mar ens ha regalat aquests gloriosos moments perquè està agraïda de tenir aficionats d'una talla tan gran.

La picada d’una tonyina és la cosa més gran que he sentit mai. És com si de cop un tren de mercaderies et volgués arrossegar i només el pots parar amb la planta dels peus, cremant sola, per sobre els rails de la via. No sóc en Superman, però aguantar la carrera d’uns seixanta metres d’un animal, engegant la barca i portant-la en la seva direcció (per si de cas...) és només un acte reflex que l’experiència, les hores i la pèrdua de molts artificials et dóna. Tinc la mania de fer-ho tot sol a la barca: pescar alhora que governo, i això ha estat la clau per aguantar la primera gran escomesa del BIG ONE.

(ho sento però estic molt cansat, i no em surten les paraules amb massa facilitat. dormiré unes hores i segurament, de matinada, em tornareu a tenir enganxat. El cap de setmana he d'estar per la família a totes hores, i no puc estar massa temps al teclat ).

valdrà la pena... no us perdeu el final! però heu de tenir paciència... com nosaltres, malgrat la vam tenir llesta en mitja horeta. Encara que es pesqui fi, si es treballa en equip i es sap compartir la canya, el timó, els nervis i es sap calmar l'ansietat... no hi ha peix que es resisteixi massa.

Pescant en equip tot té un bon final.

bona nit

Quan ha volgut parar he passat a proa per intentar calibrar al límit el material. El fre bastant dur però lliure alhora, ja que de no ser així aquell mosquetó de fireta s’obrirà com si fos de mantega. La capseta diu que aguanta 13,5kg, sobrat pels llobarros, déntols i bonítols que vulguin picar, però allò que estira tant ha de pesar, pel que m’informa la canya, una vintena de kg... pel cap baix! Cagat també perquè el baix del 0,37mm no es fongui al tercer esforç, començo a bombejar. Cap de canya i volta de carret. LI estic guanyant uns metres, però la deriva de la barca és bestial. LA tramuntana apreta amb força, i les onades comencen a saltar per sobre el casc. Deu minuts de lluita constant i decideixo que ja és hora de compartir aquelles sensacions i deixar descansar el meu braç, que em crema com una barra de pa. Per la canya no pateixo, és la millor que hi ha, i crec que si no toca el fre, el conjunt pot donar guerra fins al final.

“Té Tola, agafa això, jo t’ajudaré amb a barca”. “Mare meva, però què m’has donat???” En pocs segons la puntera de la canya tocava l’aigua i en Tola ha quedat ajonellat. Havíem d’aterrar-nos com fos, perquè el mar s’estava en fadant per moments. “Deixa el fre bastant lliure, que l’haurem d’arrossegar...” i així ho hem fet. Tenia un ull al mar i l’altre a les altres tonyines, doncs si m’hi apropava massa segurament serien les seves germanes qui l’alliberarien tallant el trenat. I la volia alliberar jo. Jo l’havia clavat, jo la trauria de l’aigua i seria jo qui li tornaria a deixar, però no ho podia fer sol i en Tola, amb molt d’encert, m’hi va ajudar. Controlar un peix d’aquestes característiques, amb un material que no coneixes, i que saps que és tan fi... és per posar-li una medalla, perquè me’l va treballar durant més de vint minuts, deixant-li canells, colzes, espatlla i braços plegats.

Calculo que després d’uns vint-i-cinc minuts vam començar a intuir la seva ombra sota el casc. Pujar aquestes bèsties en un pla vertical no és cap broma... i les molt putes et van donant voltes a sota el casc... ara et guanyo dos metres, ara me’n guanyes tres, estira i arronsa! Finalment ha arribat l’hora de la veritat... “i com collons ho agafo això!” he exclamat quan la tonyina ens ha ensenyat tot el llom a pocs metres del nostre abast. El peix és impressionant... les aletes grogues, el llom negre que es va degradant en blaus fins fer-se blanc, els ullots que té i, sobretot, la boca tan gran. A cada cop de canya acostàvem l’animal, que venia amb la boca ben oberta i li podíem veure l’engany. El tenia ben clavat al llavi superior, i la línia estava lliure de friccions que el farien petar. “Molt bé, Tola, ja el tenim aquí... ara calma, molta calma, no hi ha cap pressa!” mentre parlava anava pensant... i perquè collons no em van contestar les preguntes del fòrum? Com ho hem de fer per treure aquest aparatu sense haver-lo de punxar? Ah sí... pujant-lo amb una línia del 0,80...!!! però en portem una que no arriba ni a la meitat!

Aquell peix feia uns vint kg... pel cap baix! I la línia només n’aguanta un xic més de la meitat... però ho hem de fer, nano, l’hem de treure i tornar-la a alliberar. Aquesta foto val més que el seu pes en or! Amb les mans no la podia abastar, amb una corda tampoc, perquè l’havíem de tenir quieta enganxada al casc...i al salabre no hi podia entrar, malgrat vam ser nosaltres dos qui hi vam posar el déntol de 7kg... i ella que no volia venir. Vam estar potser un quart d’hora amb la bèstia ballant al nostre costat: “ara ara ara ar...no... no hi arribo!” així una i altra vegada. La fèiem emergir uns metres més enllà, però just quan la podia intentar agafar la molt puta s’enfonsava... una i altra vegada. Estava molt cansada, però encara tenia prou força per no voler pujar. “Vine, tonta... que et traurem això i el tornarem a mar!” però la tonyinota no em volia fer cas.

“Tola, no hi veig cap més altra solució, l’hauré de punxar” Intenta forçar una miqueta per mantenir-la un segon més a prop i m’ajudes a pujar-la. Vinga company, un últim esforç. O ara o mai”.

http://img22.imageshack.us/img22/7091/pesca2010094.jpg

Molt bo! Aquestes sardinetes refugiades, mortes de por són la única activitat que vam trobar a banda de les tonyines anteriors. Nedaven nervioses, fent girs bruscs de tot el banc i van venir a refugiar-se entorn del casc de l'embarcació. Aquelles flametes brillants havien vist o intuïen les tonyines no gaire lluny.

Pel tema del fil, un 37 és pràcticament un 40 i tinc agafat el tacte de quan pescava congres des dels rocs. Però va fallar el trenat. I també el duet de babaus que suraven dalt d'una barca. Per part meva, com que la tonyina feia estona que la teníem allà donant voltes entorn del casc sense poder abastar-la del tot, vaig voler dur el trenat fins al límit per poder posar-te la bèstia a tir, donant-li potser aquell punt de tensió al trenat que li faltava per acabar de petar. Tinc la sensació però, que el trenat no va petar a tracció, sinó amb un cop amb el casc quan estava el trenat al límit li va ser el toc de gràcia. La propera vegada, amb una canya més llarga i un salabre gros ens en sortirem.

Jo insisteixo. Algú em pot explicar com coi es puja una bèstia així sense fer-li un forat amb la ganxa? Amb els braços encara s'hi arriba menys. Amb un salabre gros ens n'haguéssim sortit.

Va estar molt rebé. Tot i que tenir les fotos amb la bèstia i tornar-la a deixar sense aquell píercing al morro superior hagués estat millor.

T'agraeixo molt que malgrat hagis estat somiant aquesta bèstia durant més de tres anys, amb 10minuts em passessis la canya. És un molt bon gest per part teva.

La propera vegada sortirà millor. I ens ho tornarem a passar igual de rebé. Com deia en Companys: Tornarem a clavar, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!


Martí.

Caram companys enhorabone a tots dos, una parella aixins nomes pot que triunfar com a passat, segur que aquets moments no es oblidareo mai.

Jo tampoc coneixo cap altre manera de agafar les tonyines, la veritat.

Tinc vistos uns llits per posarlos per sota, pero amb el que lluiten les tonynes crec que si es fa aixins, les tonynes estan ben rebentades les pobres.

Felicitats nois.

Salut i bona pesca.

Jo quan he anat a la tonyina anàvem amb baixos del 0.8 i les aixecàvem a pes agafant el fil amb uns guants però si el baix és prim, conec 2 opcions: una són com una espècie de mordaçes que agafes el peix per la boca i l'altra opció és un aro gran d'inox amb un mànec i l'aro tot voltant porta una corda aguantada amb filferros que al tibar s'obren i puges la bèstia per la cua, un petonet, una foto i cap a l'aigua! Miraré al senyor guguel o al senyor iutup aviam si trobo alguna foto o vídeo perquè no sé si m'he explicat gaire bé!

Buscant els vídeos veig que hi ha una tercera opció, hi ha uns ganxos especials per pujar-les, també!