LLampugues de xiruca i Popper.

L'Oswaldo és un jove d'edat avançada al qual vaig conèixer ara fa uns anys. Me'l va presentar la Teresa, qui per motius professionals i personals coneix bé secrets i diferències entre una bona pila de caiacs. A un i a l'altre els vaig estar marejant especialment durant aquella etapa en que mirava de trobar el caiac que més em convenia per a les meves posteriors sortides de rem i canya.

L'Oswaldo també pesca i talla les ones amb un skye 17 de la versió antiga, un caiac tancat de 5m adaptat per a poder pescar millor segons les manies de qui el rema.

L’Oswaldo té la sort de viure i pescar per Menorca, aquest racó de paradís isolat que flota enllà del Mare Nostrum. Amarats d'un sol blanc i Mediterrani que ben sovint els rega, els seus fons ondulen hipnòticament sobre una paleta tornassolada i embriagadora que cavalca capritxosament entre el blau turquesa i el verd maragda. Aquest entorn omnipresent i diví aplicat en una illa en edició de butxaca, fa que la vida aquí hi discorri al ritme d'un temps que s'atura a contemplar el paisatge i necessàriament imprimeix un indefugible caràcter pacífic i terriblement confiat i afable als humans que l'habiten.

Ens vam trucar amb l'Oswaldo. Volia saber com havia passat l'hivern i tots dos teníem ganes de compartir ben aviat una sortida. Però coincidir de forma immediata no semblava cosa senzilla i vaig fer algunes escapades en solitari abans no pogués quedar amb ell. Les meves presses importades de Barcelona i l'haver encetat unes vacances que sabia curtes, em van impulsar a fer tres o quatre sortides inicials per a començar a prospectar el bategar d'aquesta tardor a l'illa.
Algunes trucades i infinitat de missatges més tard, finalment vam poder acordar una sortida amb en Waldo per mirar de temptar les llampugues des de la costa. Les condicions ho aconsellaven i aquesta sensata opció ens il•lusionava. Els meus vols de reconeixement anteriors m'indicaven que hi havia molt de peix variat i interessant i que aquest menjava amb gana de post-guerra. Amb aquestes condicions se'ns reduiria el factor sort a l'hora de temptar-les amb artificials i tocar-ne alguna. La sort, ja només ens calia desitjar-la perquè els espets deixessin de fer la murga i deixessin lloc a les llampugues que aquell dia ansiàvem.

Vam començar a trenc d’alba entre penya-segats, en un punt on fàcilment es pot arribar a ran d’aigua. Mica en mica, les primeres llums ens anaven visualitzant els rocs del trencant que pels tocs cecs dels artificials ja coneixíem. Comencem amb poppers, colors blancs i artificials sonors per tal que en la foscor, els peixos puguin sentir i trobar els nostres artificials. Però allà les llampugues no treien el cap i ni tant sols la plaga d’espets semblava haver-s'hi escampat. Mitja hora o tres quarts de prospectar infructuosament els diferents nivells d'aigua i arriba l'hora de canviar de pesquera. En tres hores vam saltar els rocs de dues o tres pesqueres més que conformaven el llistat de possibles per a aquell dia. Sense res digne al sarró, cap a les 10 decidim anar on dies enrere havia tingut una explosió d'aigua rere l'artificial de superfície. Baixem pels rocs i comencem a arremangar-nos. El sol es fa sentir, però no apreta. La temperatura és ideal i la brisa agradable. Als nostres peus, la costa cau fins als 20m de fons. Si ronden llampugues però, aquestes possiblement estaran a partir del límit dels nostres tirs. Caldrà doncs primer pentinar ran de costa des de la distància per si de cas rondés l'escuma algun llobarro i un cop estiguem segurs que no hi ha cap llobarro per espantar, col•locar-nos a trencant d'ona per llençar ben lluny i cridar la llampuga.

Aquesta primavera vaig descobrir els poppers amb les palomides de Roses. Tinc un popper de quasi un pam, que anys enrere vaig trobar-me enganxat a les roques de Menorca. Durant alguns anys s'ha estat tancat en un calaix, ignorant jo de les possibilitats que aquest tros de plàstic em brindava. Però les grassonetes palomides de Roses aquesta primavera m'havien xiuxiuejat les excel•lències d'aquest popper i vaig creure'l un magnífic solista per a l'ària d'obertura que aquella pesquera ens oferia. Llenço ben lluny i començo a fer soroll d'allà a aquí, en una bona franja des del punt on em trobo. Al cap d'una estona de fer soroll, apareixen els primers empaits. Uns lloms verds perfilats d'esquitxos obren les aigües en un solc triangular, al vèrtex del qual s'hi troba el popper que remeno. El banc es deu trobar lluny, però atrets pel rebombori, alguns exemplars arriben fins benbé les roques. És un magnífic i impressionant espectacle. Lluny del que faria qualsevol de nosaltres, continentals, en Waldo deixa la canya, s'apoltrona sobre un roc suficientment còmode i agafa el tupperware de galetes per gaudir com cal de l'espectacle. A la que tingui la primera picada, el banc segurament fugirà i haurem de tenir la feina de tornar a cridar-lo. Segons el meu concepte, és imprescindible tenir l'esquer del company treballant dins el cercle per mantenir el banc a la vora mentre un mateix es dedica a deshamar la primera peça. Però aquest concepte nerviós, insistent i depredador no forma part de l'univers dels illencs i lluny de pensar amb la seva canya, en Waldo m'allarga el tupperware de galetes preguntant-me alegrement si en vull alguna, com a resposta a la meva insistència perquè faci volar el seu popper. És un magnífic i deliciós contrast cultural entre el nerviosisme que encara obcecadament m'entesto a importar en aquest redós de pau, i la placidesa de qui fa anys contempla el pas de les hores en aquest racó de món. La seva actitud és tan vàlida com la meva i en el fons, prefereix l'espectacle a la sensació de viure-la. A mi no m'interessen en aquell moment les galetes i els tupperwares. En alguna seguida, els lloms foscos exploten l'aigua i ajuden al popper a saltar enlaire. Però la picada es fa esperar. Com a acompanyament a aquestes persecucions, tot de llampugues salten allà lluny en formació, directes i a tot gas cap al punt on el popper ha impactat l'aigua. L'espectacle és literalment impressionant. A mig rosegar una galeta i lentament, deixant la velocitat i el nerviosisme exclusivament pels lloms molsuts que un rere l'altre esberlen l'aigua, l'Oswaldo m'indica que tindré la picada, si a mitja persecució freno en sec la recollida. No deuen poder atrapar-lo i deu ser com si a meitat de la AP-7, amb un cotxe enganxat a les pròpies rodes posteriors, frenem en sec la carrera. Faig la prova. Un vèrtex d'aigua solca les ones rere el meu popper i freno en sec. La canya es corba i sona la carraca. Absolutament preciós. En Waldo continua assegut plàcidament, rosegant la seva galeta amb un somriure ara maliciós. Continua observant-me mentre deshamo la primera llampuga i m'explica històries magnífiques d'altres pesqueres fetes ja temps enrere. Encara em falta molt per aprendre i en Waldo és un dels mestres.

La segona bèstia pica ben lluny, en un d'aquests atacs aero-marítims col•lectius orquestrat per un exèrcit de llampugues que es dirigeixen en formació cap on hi ha hagut l'explosió del popper contra l'aigua. Amb una segona bèstia ens en sobra pels dos que ens trobem dalt les roques i la gent que cadascú tenim a casa. Passem l'estona restant fins a quarts de dotze, asseguts als rocs arreglant el món i contemplant l'onatge. Jo li explico històries del Cap de Creus i aventures d'hivern sobre la Duna, el caiac i les roques. Ell m'explica històries de Menorca i de la gent que hi viu. Històries magnífiques de contraban de tabac, de fortunes secretes i de les hores de cues de racionament amb la seva mare. Històries de pirates i d'embarcacions amb patent de cors i de racons sabuts com a pesqueres ja esmentades a l'edat mitjana, marcades amb l'índex sobre un mapa antic que ha imprès de no sé on.

Cap a les dotze ja torno a ser a casa encara navegant en un temporal d'emocions per a les quals el diccionari se'm fa curt. M'ha agradat tornar a quedar amb l'Oswaldo però les vacances se m'acaben i la pluja d'avui ens post-posa sense embuts ni data la sortida conjunta de caiac que teníem prevista com a clausura de la meva estada.

Oswaldo, ja saps que torno així que pugui. Mentrestant, que tot et sigui favorable i continuis sent tan plàcid, feliç i afable com habitualment et mostres. Des d'aquí finalment desitjar-te que malgrat algunes circumstàncies, tinguis moltes més oportunitats de saltar els rocs amb la dona i el teu fill al moment que l'alba trenqui el dia.

Fins molt aviat,

Martí, the skye sailor.

Martí,

un relat meravellós.

la crítica més ferotge te la farà el fantasma, en privat perquè, de fet, ningú l'entendria (tret de tu mateix).

Molt be el intrepit Tola,acompañat del Waldoo Faldoo.perdo Oswaldo!!!

Magnífic relat! Aquest nano té estudis!

Gràcies Martí

MARE DE DEU SENYOR,jo flipo com expliqueu les coses ,sou la ostia, de gran vui ser com en tola i en raul .
les vacances se acaven tola, pero tu tranquil ........aqui te estarem esperant.
salut company

Amic Tola,
cada dia ets més gran.

Em van arribar veus del famós relat de les llampugues de xiruca, no me'l podia perdre, però en veure'l em vaig adonar que no era cosa de 10 minuts, i molt menys per contestar a última hora del dia, quan els ulls es tanquen involuntariament i resumeixes tot el que tens el cap en 4 frases condensades per acavar abans.

Per això he esperat fins ara per posar-m'hi, i un cop llegit crec que ha valgut la pena reservar per ell el millor moment.

Senzillament espectacular.
Espectacular el vocabolari, espectaculars les descripcions, amic Tola, per fi m'has transportat al lloc dels fets, i el més important, espectacular la lliçó, i no la lliçó de com pescar-les.

Ja estic esperant els teus pròxims relats.

Sabeu companys, en aquest fòrum hi ha qualitat, i això no es veu a tot arreu. M'agradaria poder fer un recull dels millors relats i segur que tindriem el primer best seller de pesca en català.

Raül escrigué:Martí,

un relat meravellós.

la crítica més ferotge te la farà el fantasma, en privat perquè, de fet, ningú l'entendria (tret de tu mateix).

Eiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, això no s’hi val. Aquí no s’ha criticat al fantasma, les seves histories i menys la seva redacció, només algunes maneres. Si abans t’ hem fotut canya per això ara no ens privis dels relats. Com t’agrada fer-te pregar. No tens cura, necessites “`pomada”.

A partir d’ara, a que vols que es dediqui l’Adm???? Ens hi fotérem de fàstic!!!!!!!!!!!!!!!!!! JAJAJAJAJAJAJA

caproig escrigué:

Raül escrigué:Martí,

un relat meravellós.

la crítica més ferotge te la farà el fantasma, en privat perquè, de fet, ningú l'entendria (tret de tu mateix).

Eiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, això no s’hi val. Aquí no s’ha criticat al fantasma, les seves histories i menys la seva redacció, només algunes maneres. Si abans t’ hem fotut canya per això ara no ens privis dels relats. Com t’agrada fer-te pregar. No tens cura, necessites “`pomada”.

A partir d’ara, a que vols que es dediqui l’Adm???? Ens hi fotérem de fàstic!!!!!!!!!!!!!!!!!! JAJAJAJAJAJAJA

jajjaja cada dia em caus millor, cap Roig: em dius les veritats quan cal i m'elogies si cal. El meu fantasma busca més gent com tu, gràcies company!

la meva crítica no la vull publicar. Han estat 4 o 5 planes del word.... no us vull avorrir amb les nostres històries.

A en Tola i a mi ens interessa moltes coses més que com treure un peix de l'aigua. Això ho sabem ell i jo. Ens agrada la lletra, utilitzem els peixos i la pesca per expressar-nos com ens diu el cor. Els peixos són l'excusa, el mitjà, no el nostre fi. A mi em surt d'una manera i a ell d'una altra, però certament els dos sóm molt bons. No pesquem gaire, no sabem escriure, però no deixem a ningú indiferent. I això val molt.

Acabeu de llegi un rela meravellós, però crec que pot estar molt millor. Són aspectes formals i prou, d'anàlisi de text, de com un company intenta ajudar a un altre, i aquest li respón amb sinceritat, agraïment i donant tot el seu suport.

Entre tots els membres que formem part d'aquest família no tenim cullons de reunir ni la meitat de paraules que sap en Tola. En sap massa, i això és perillós.

L'hi he enviat 4 missatges pe descriure el que he sentit, el que he vist, el que he llegit, el que li falta i el que és inmillorable. Crec que li he dit tot: lo bo i lo dolent, perquè a en Tola el considero un amic i no ric les gràcies dels amics, els hi cardo canya.

Amb la primera resposta n'he tingut prou, i n'han estat quatre, també. En tola m'ha dit que ha escrit això perquè li agrada, perquè li ha sortit del cor. Com al meu fantasma, que ningú l'entén,

però us estima molt.

Home, haig de reconèixer que l'estil d'algun dels textos que aporto al fòrum, és un estil notablement diferent de la majoria d'aportacions. Ningú demana que no s'escrigui al fòrum si no és cuidant la gramàtica i la semàntica. Cadascú que hi escrigui segons senti i li peti i fent faltes si cal. Jo tinc aquest estil i igual que qui escriu fent faltes escriu amb el seu estil, jo escric amb aquest. M'agrada llegir-me els propis relats i anar arrodonint-los a cada rellegida.

Quan el temps per a revisar-lo ha estat suficient (mai el que cal, que sempre hi trobaríem a faltar una n-èssima correcció) es pot deixar un text prou acceptable i llavors, trobo que les fotos hi sobren. Les fotos despisten la lectura i com amb les dones, sempre és molt millor que la ment completi el que es deixa entreveure, més que no pas coses que es deixen veure directament.

Celebro que els textos agradin. Tant per l'estil, com per si algú aprofita els truquets i consells que mica en mica vaig descobrint de pesca a les sortides.

No em calen respostes. Sé que si un text es treballa, és de lectura agradable. Parli de pesca o de moments amb els amics sota els estels. Escrivint, planto un arbre. Sé que hi ha gent que en tindrà prou recreant-se amb la lectura. D'altres aniran directes a aprofitar els truquets de pesca. La majoria, sé que no ho llegirà per excés de lletra i falta de temps per dedicar-s'hi. Cadascú que aprofiti la part que més li agradi... o que en prescindeixi, òbviament.

M'ha anat bé la crítica Raüliana, certament. Et fa valorar fragments escrits que surten així com un rovelló de pi, sense pensar-hi massa. Igual que et fa mirar més enllà per escriure millor en posteriors relats.

Com anava dient, escric com si plantés un arbre. Sé que el pinyol queda allà rere els meus passos i que si no el llegeix ningú, és com si el pinyol morís ressec. Però molt possiblement del pinyol en sortirà un arbre. I alguns n'aprofitaran l'ombra o el fruits. No em cal tornar enrere per veure que l'arbre és gros. Sé que la feina ha estat feta i que allà queda. Que se n'aprofiti qui vulgui. Per això escric.

Tola escrigué:Com anava dient, escric com si plantés un arbre. Sé que el pinyol queda allà rere els meus passos i que si no el llegeix ningú, és com si el pinyol morís ressec. Però molt possiblement del pinyol en sortirà un arbre. I alguns n'aprofitaran l'ombra o el fruits. No em cal tornar enrere per veure que l'arbre és gros. Sé que la feina ha estat feta i que allà queda. Que se n'aprofiti qui vulgui. Per això escric.

Tola, internet és infinit, google és molt llest i el fòrum té vida per anys, si no l'aprofitem cap de nosaltres, potser algú algun dia buscant a google la paraula "llampuga", "xiruques" o paraules d'aquestes que només coneixes tu com "recalcitrant" o "ectoplasma diabòlic" ve a petar a dintre el teu text i en gaudeix, no cal tenir resposta ara, les lletres no tenen data de caducitat.
Això no és un escrit raülià enfocat a ningú, és un escrit de vivències, són coses diferents, aquí no hi ha resposta, com a molt elogis i com he dit abans, no hi ha data de caducitat.

[quote="kruskis
Tola, internet és infinit, google és molt llest i el fòrum té vida per anys, si no l'aprofitem cap de nosaltres, potser algú algun dia buscant a google la paraula "llampuga", "xiruques" " ve a petar a dintre el teu text i en gaudeix, .[/quote]

quanta raó que tens, jefe! Un dia vaig buscar el fòrum des d'un altre ordinadorvia Gogle i em van sortir un munt d'entrades. Clico una i surt directament el fantasma cardant-vos un sermó! Un altre i em surt el meu gloriós relat de l'Alba, i un altre i em surt directament el relat que busca en Szacc: el relat eròtic de Barcelona!

nano, qui em diu que qualsevol dia entra el sr Play Boy i em fitxa per la seva revista!

certament jo busco respostes sovint, però moltes vegades no. Escric el que m'agrada, us obro la meva ment i no ho faig per vosaltres, sinó per mi. És com si em cardés una palla: no esperes res de ningú, ja saps el que has de fer, i a sobre, t'agrada.

no us lliurareu de mi.

deixaré de banda les fantasmades i pujades de to, però com molt bé em reclama més d'un privat: sé que el trobeu a faltar el meu fantasma, perquè en els fons és el que us agradaria dir o expressar, però no teniu cullons.

ara estic molt liat amb els privats. N'hi ha que no diuen res, per sort, ja no en tinc d'aquests. No us podeu arribar a imaginar el que estic sentint per dins, aquests dies.

estic en pau amb mi mateix. Finalment el fantasma m'ha donat el que volia: arreglar comptes pendents i descobrir un munt de coses noves.


he sortit dues vegades i he fet dues porres! jajaja i com que us agrada veure peix, estic callat. Però
no patiu si no escric últimament,

encara no estic acabat.

I resulta que a base d'anar empenyent un dia rere un altre, ja ha passat quasibé un any d'aquesta història de les llampugues des dels rocs.

Després d'una tardor amb poca sardina per a cridar els bonítols però generosa en dèntols, va venir un hivern més escàs de llobarros que el normal. Ens hem gelat durant les nits d'hivern amb aigua fins la cintura i ens hem il·lusionat amb els triomfs dels companys de pesca per l'èxit col·lectiu que significaven, així com per les moltes il·lusions i hores que tots hi hem invertit. Hem refermat l'amistat amb alguns d'aquests companys habituals de viatge i el destí ens n'ha brindat alguns per començar a explorar. Junts hem anat pujant graons dels nous reptes que hem anat plantejant i alguns altres objectius resten per a continuar intentant-ho l'any vinent.

Com cada any i tal i com ha de ser, després del fred va venir el llepó que ens anunciava la primavera. Amb els últims espeternecs hivernals hem anat veient com entremig dels llobarros i llobarrons, mica en mica ha anat creixent una poblacio de sorells que han acabat congriant l'exèrcit de tallahams que ara ens envolta.... i algunes sèrvies matineres. Finalment, després d'un any laboralment decadent i estrany, la profusió de tallahams i la presència encara escassa de bisos, palomides i espets ens indiquen que després d'un llarg hivern, ens trobem ja a les portes del bon temps.

Senyores i senyors: uns per aquí, els altres per allà, tots hem anat empenyent els dies que ens han dut fins a una nova temporada d'estiu. Un servidor i la seva dona tenen bitllets comprats per anar quasi 3 setmanes a Menorca. Serà un estiu estrany. Alguns pocs, ja sabeu que la Marta està embarassada. Serà una nena i l'esperem per quan llampugues, palomides i bonítols facin el ple. Aquestes seran les últimes vacances en les que serem dos de sols com a mussols. I després, possiblement continuaré passant moltes nits en blanc, però substituïnt els llobarros per bolquers. I contents que n'estem.

Intentarem estar per la Marta, la seva panxa i les seves calors però.... no ens enganyem. Trobarem temps per a tot el que ens peti fer i per quedar -un any més- amb la Teresa, en Carlos, la Fina i l'Oswaldo, qui ja m'ha assegurat que vindrà a rebre'ns al port tant bon punt el vaixell i el caiac toquin terra.

Tinc la sensació de no haver millorat. Continuo pensant en aquestes ansiades vacances i me n'adono que torno a sentir aquest nerviosisme tant aliè a la gent de l'illa. No n'aprendré mai. No sé si algun dia ho sabré fer millor.

Sé que tindré feina a casa amb la dona i amb alguns convidats que aquest any s'han apuntat a l'expedició. Però sabrem trobar moments (i tant!) per quedar amb l'Oswaldo i els caiacs. Menorca és plena de peix i aventures per explorar. Espero poder retrobar-me un any més amb tota aquesta gent i si pot ser, continuar ampliant el cercle. Aquest estiu promet. Ja us aniré passant el report de les nostres sortides si valgués prou la pena. Senyores i senyors, molta sort i fins llavors.


Martí Tola (& barbie pregnant)

I qui diu que els comiats són tristos? Un cop més el senyor Tola amb 4 lletres ben posades ha convertit un arreveure en un missatge esperançador de grans captures, una crònica de l'evolució que ha tingut la temporada pesquívola i ens fa la boca aigua amb cròniques menorquines que estan per venir.
Doncs res.... només felicitar-te públicament per la teva paternitat, per ser com ets i desitjar-te unes bones vacances!
Muuuuuak! petonasso al canto!

Caiac, pesca, feina, i a més fa nenes ! Quin crac ! Felicitats Martí i Marta gaudi-ho de les vacances al màxim i que tot vagi bé !

Molt bon relat Marti, aprofiteu aquests dies de vacances ( i de pesca) per carregar piles a tope, que quan arribi la criatura li haureu de dedicar molta energia. Pero , si puc parlar per experiencia, es pot fer de tot i bé.
Per cert, ja ens diras si es que les bestioles son amagades per alla baix , perque per aqui no s´en veuen i es que a lo millor tambe son de vacances, jajajaja.
Molta salut , que vagi tot molt be , i bona pesca