"DIARI DE GIRONA" 4-7-10

LA PROPIETAT FORESTAL I LA BIODIVERSITAT

A 35 anys de la mort del General Franco, es pot afirmar que la seva ombra política pràcticament està esvaïda. No així l'ombra de l'economia autàrquica-falangista. Aquesta sí que segueix sent molt allargada; ho és, principalment, al mercat laboral, sobre el qual ja ha corregut molta tinta.
En el sector forestal l'economia autàrquica segueix sent llarga i fosca. Una economia que es caracteritzava per la intervenció administrativa en la sortida al mercat dels productes. En el sector forestal, mitjançant la Llei de Montes de 1956, la posada en venda de productes per a fusta requeria de la fiscalització prèvia dels serveis forestals, els qui regulaven el seu flux, tant de muntanyes públiques com de muntanyes privades, afavorint, descaradament, les primeres. A la vegada, aquesta llei preveia un sistema de venda de productes procedents de muntanyes públiques, manifestament deflacionista, per poder disposar de fustes barates amb les quals reconstruir un país de postguerra.
El sector forestal no va entrar bé en el desarrollismo i la seva liberalització de mercats. La intervenció administrativa forestal es va reformar només en aspecte, passant a ser una suposada intervenció tècnica a través de l'ICONA, però amb idèntics resultats. La Llei Forestal de Catalunya de 1988 va copiar el model francès amb certes limitacions. En essència el model francès distingeix molt bé entre administració forestal i gestió forestal, quedant aquesta última exclosa de la intervenció pública.
Hi ha indústries que, per les seves conseqüències, requereixen d'una direcció facultativa permanent. Així, per exemple, la llei obliga les fàbriques de productes medicamentosos a disposar d'una direcció facultativa farmacèutica. En el sector forestal una mala praxi en la collita de productes per a fusta pot derivar en problemes, d'inundacions o erosions, de solució molt demorada en el temps (50 anys o més). Per tant la direcció facultativa és convenient.
El model català seguia força bé el model francès, amb la diferència bàsica que fins avui estava, íntegrament, sufragat per l'erari. En els últims temps també va tenir alguna addició anòmala, com ha estat la gestió de les subvencions públiques al sector forestal, o una certa capacitat sancionadora, que no hi hauria de ser però que són qüestions menors.
L'esdevenir natural del Centre de la Propietat Forestal català hauria d'haver passat per un estadi de cofinançament públic-privat, per acabar a 15 o 20 anys vista amb un finançament íntegrament privat. La liberalització dels mercats forestals hauria d'haver passat per la supressió de la intrusió d'ajudes públiques diferenciades en benefici de les muntanyes públiques, i l'eradicació del mercat de productes per a fusta públics per sota del preu de cost.
Una activació de la Llotja de Productes Forestals de Vic, amb transaccions freqüents, en lloc de la ficció que representa l'obertura només d'una o dues jornades a l'any, hauria d'haver estat un element bàsic en la transparència del mercat. El foment de futurs productes per a fusta i l'entrada de noves demandes no-monopolistes haurien de ser objectius clars de les autoritats econòmiques. L'agenda 2020, amb l'entrada de biocombustibles en el mix energètic, és una oportunitat històrica de rellançar la demanda de productes forestals.
Amb una encertada reforma del Centre de la Propietat Forestal, avançant en la seva condició d'organisme para-públic, i amb l'impuls procedent d'aquest organisme, aquests objectius podrien aconseguir la seva plenitud. Sorprenentment, tot i no figurant a la llista dels organismes de la Generalitat a desaparèixer, a última hora, es va esmunyir el nom del Centre de la Propietat Forestal. El govern no ha estat capaç, fins avui, de donar raó del seu desmantellament. Més quan es preveu el passi a l'escala funcionarial de tot el seu personal, que amb molt és la partida més voluminosa de la seva despesa; a més de les subvencions, que formen part, com totes, de la política de foment dels sectors econòmics que cada govern creu estratègics.
La raó de la supressió del Centre de la Propietat Forestal pot ser que es pugui trobar en un esborrany de llei, aparentment innocu, com la de la Biodiversitat que està preparant el govern tripartit, per la qual es pretén imposar per a Catalunya un model de fortíssim control administratiu en la posada al mercat dels recursos bàsics, a saber: energia, productes miners, aigua, productes agraris, terra i per extensió difusa, tota la producció industrial. Totes d'un concepte tan abstracte com és la "contaminació ambiental".
Ja coneixem quin és el resultat del control en el sector de l'aigua a través de l'Agència Catalana de l'Aigua i d'Aigües Ter-Llobregat amb un dèficit acumulat, en només 10 anys, de prop de 2.000 milions d'euros i a sobre amb els pantans buits per mala gestió en els desembassaments. Deixar en mans d'una sola direcció general, i de més de 20 agències subsidiàries, el control actiu (i no la supervisió) dels recursos bàsics, fa tuf d'intent monopolista i connivència d'algun sector econòmic amb algun sector polític.
Un conseller com el senyor Castells, de reconegut perfil professional, hauria de poder explicar quin model econòmic general es pretén per a Catalunya, mitjançant una Llei de la Biodiversitat tan falta d'accions actives en defensa de la biodiversitat i tan poblada de control públic de l'activitat econòmica. ¡Quanta cortina de fum en un nom per a una llei! Explicant això potser donarà raó, també, de la ?involució en la tan necessària liberalització del sector forestal i el tan anhelat enterrament de la intervenció autàrquico-falangista en el sector, a 35 anys de la seva mort natural.