NECESSITO CRONIQUES RAÜL

Se que demá surts de pesca com tots sortim demá dijous (MAMONCETE).
Així que ja que tens aquest privilegi, demanem que fagis una crònica amb detall i fotos ben col.locades de la sortida.

Salut.

P.D. És obligat.

Quan portis 2 birres pescant, et fos 2 més a la meva salut.

està bé, DAvid!

Feia dies que no em conectava... i m'ha fet molta gràcia la teva súplica! ET serà concedida. T'adveteixo que en dos sortides no he pescat res... però farè que us ho passeu igual de bé! He pensat una mena de reportatge per la gent que no té tanta sort com nosaltres, i no té barca per anar a fardar... a veure si sóc capaç de contagiar-los alguna de les sensacions que nosaltres sí que vivim. El finder no sortirè, tinc una mica de feina, o sigui que quan les nenes se'n vagin a dormir m'hi posarè.
Moltes gracies!

Jo tampoc surto company, tinc 2 partits de FURBOL el meu ENANO I L'ESPANYOL. Peró la crònica no la perdono ja que segur que t'escapes entre setmana púa.

Salut.

DIMECRES

No he quedat amb ningú... en TOLA s'ha cagat, els altres treballen... no cal posar el despertador, anirè al meu rollo, farè el que el cos em mani! El neguit del mono, i també la nena, no m'han deixat dormir el que voldria: la una, dos quarts de tres,... m'he despertat un munt de vegades, adormint-me de nou tot pensant què faria d'aquí a unes poques hores: els peixos eren grans, les lluites esgotadores!

Per fi m'he aixecat, aborrit de donar voltes pel llit. LA nit és tancada, i no tinc ni idea de quina hora es farà clar... El canvi d'hora ens deixa uns dies ben descol.locats! Tinc tots els trastos dins el cotxe, a punt. Fins i tot porto les canyes muntades, sí la de 2,70 també... m'hi cap perfectament entrevessada dins la furgo.

Les jornades de pesca comencen abans, molt abans de sortir a pescar: just quan tornem de lúltima sortida. Analitzem tot el que ens ha passat: tant si els peixos no piquen com si se'ns ha escapat el peix de la nostra vida. Pensem amb la pesca durant el tot el dia: quan conduïm, quan treballem, quan la dona ens explica els seus mals de cap... i somiem amb la pesca durant tota la nit. No volem tornar a experimentar aquella amarga sensació de tornar amb les mans buides... així que preparem tot el que ens fa falta i el que no, per si de cas!

A les 6am sortia del garatge, unes quantes notícies més tard arribava, a punta de clar, a la última gasolinera que hi ha a l'autovia d'Empuriabrava. A les 7am arribo, per fi, a la barca. Ho tinc tot cronometrat: 40 minuts per arribar a la gasolinera, deu més per arribar a la barca, deu per sortir dels canals i 12-14 minuts per arribar al cap Norfeu. Una hora i quart desprès de sortir de casa i ja estic amb els meus jigs llençant!

[tinc la nena que vol que li dibuixi un ninot de neu, que li posi la musiqueta..., i la dona, que vol preparar panellets pels seus ovaris, em mana fa una hora que vagi a comprar sucre, patata i vès a saber què!!! ... TO BE CONTINUED]

DIMECRES

Com passa el temps... ja fa dos mesos de les festes del Tura! Recordo que la nena va voler pujar als llits elàstics, per primera vegada. VAig entrar per fer-li costat, per filmar-la, perquè no molestès els companys del costat,... VAig observar-la amb ull clínic, com fa qualsevol pare quan la seva petita experimenta una sensació nova. Al posar el peu dins aquell requadre negre tant extrany, es va espantar una mica: el terra s'enfonsava, no parava de more's!! L'Alba es va passar els primers tres minuts caminant per la vora ferma del llit provant, investigant i processant, una i altra vegada, aquella nova sensació mai viscuda fins llavors. "SAlta, salta"- li deia jo mirant el rellotge, que no s'aturava. Però ella continuava caminant, com un pallasso mig borratxo, per aquell terra tant estrany...

LA sensació que hom pot tenir al posar per primer cop el peu a sobre una barca, pot ser la mateixa que vivim de petits al pujar, per primera vegada, en un llit elàstic un dia qualsevol de fires: de sobte el terra s'enfonsa, tot allò es mou! Si heu pujat mai a fer la migdiada en una amaca, segurament us costarà molt de dormir-hi... el cul s'enfonsa, el cel es mou, allò no para mai quiet... estar en una barca parada, pescant al mig del mar, ens pot produïr una sensació semblant. Hi ha qui s'hi acostuma, també qui necessita pastilles... però tothom ho pot fer.

Els mariners comencem a sentir-nos molt millor quan veiem que la nostra barca roman allà, quieta i abrigada, esperant a que la saccegem una miqueta... DE vegades patim des de casa, lluny de la platja, i ens costa dormir quan anuncien temporals de tramuntana o de llevant. No és però, fins a posar el peu a proa i notar que el terra s'ensonsa, que ens sentim, de nou, a casa. Tots els motors emeten un "piiippp" estrident quan donem el contacte: ens avisa que tot està a punt. Cop de clau i BRUUUMMM! a la primera, com sempre. Estem tots una mica nerviosos abans de pujar a bord, de navegar per aquests mars de dèu,... com ho estan els fumadors dins el cine, o els alcohòlics davant una cervesa calenta... sí,sí... vull dir que això de navegar enganxa fins el punt de crear adicció, amb la diferència que nomès és "contraproduent" per a la butxaca, pel demès, es guanya en salut!

DIMECRES

NAvegar pels canals d'empuriabrava és divertit si es fa amb algú que no ho ha fet mai. Quedem tots embadalits mirant aquelles cases, amb les barques amarrades davant el seu jardi.... el somni de qualsevol navegant i pescador: passar amb un solt saltirò, de la barca a la casa del mar... "COOOMPTEEE"- s'han d'abaixar les canyes quan passem per sota el pont....si no volem tenir un bon disgust. ÉS un espectacle veure els iots amarrats, morts de fàstic perquè ningú els treu a passejar. Arribem finalment a la última essa, hem de fer dos girs de 90 graus seguits, que de poder anar a tota òstia han de ser molt divertits! Però allà dins ens tenen vigilats, estem reprimits! Se'ns obre, de cop, la porta de la llibertat, un munt de possibilitats i racons per anar a explorar: ens espera el mar.

Mantenim la palanca del gas al palmell de la mà. Deu minuts navegant a 3 nusos poden acabar amb els nervis de qualsevol... sobretot quan vas sol i no pots fer d'ostessa-guia al teu company. Esperem just a l'entarda del port i donem un cop de gas a fons, gairebè amb ràbia... i ens sentim, per fi, lliures. El motor ronca amb força, la proa s'aixeca, la barca comença a lliscar per la superície de l'aigua i ens sentim com si anèssim amb un avió quan comença a planejar. En qüestió de segons veus com el teu company, que no està atent a l'arrencada, perd l'equilibri, s'aferra al primer lloc que troba i veus de reüll com se li dibuixa un somriure maliciós als seus llavis. No tant maliciós com el que devem fer nosaltres mateixos, imagino.

ELs patrons, en aquest moment d'èxtasi contingut, respirem a fons perquè sabem que en pocs moments ens costarà respirar una mica, doncs anar a 30 nusos amb el vent a la cara pot donar sensació d'ofeg. Perquè m'enteneu tots: és com anar a 60 km/h sense casc ni parabrises! Els ulls et comencen a plorar, les orelles es comencen a posar vermelles, la gota del nas no tarda a baixar, comences a perdre sensibilitat als dits,... Sortir a pescar les 7 am al mes de novembre és nomès comparable a baixar per l'Estadi de la Molina en ple mes de febrer... els esquiadors ja m'enteneu. CAl anar preparat: anorac, guants, gorro, sobrepantalons impermeable i ulleres de sol. DEs de costa ens podeu dir fantasmes per sortir gairebè de nit amb ulleres fosques... però si no ho fem ens ploren els ulls i, simplement, no veiem res.

DIMECRES

Dimeces anava sol i vaig tenir la necessitat de fer unes fotos per compartir amb tots vosaltres les sensacions que es viuen allà dins.. Al forum hi ha gent que no té barca, d'altres no hi han pujat mai. Pensava amb en Laureà, doncs un imprevist l'havia privat de venir, setmanes abans. Amb aquell mar tant pla m'ensumava que en Tola tindria raó: la pesca seria aborrida de collons... així que vaig agafar el mòbil i vaig començar a disparar...



JA veieu... aquí anava a tota llet! NO es veu una merda... així que vaig afluixar una mica:



Anava a 48 km/h que sembla poc amb cotxe, però a al mar i amb una barca de 5m canvia la cosa... Podeu veure la boira alta i boira dins el mar, amb el sol a punt de sortir a l'horitzò. EStava a punt d'arribar a la punta falconera, a mig camí de cap Norfeu.

DIMECRES

mireu sempre endevant, buscant ocells que us guiïn emmig de tanta aigua...



nomès cal mirar enrera per buscar peixos a l'horitzò, o per si ens envesteix algun dominguero... Veieu l'estela que deixa el motor a l'aigua? Els que fan curri l'utilitzen per deixar-hi els esquers (almenys un) perquè hi venen els peixos petits a refugiar-s'hi quan anem més a poc a poc. Aquest tema us l'ampliarà en Teixi, en Jaime o en Pichi, que són verdaders especialistes en aquesta modalitat.

DIMECRES

El gat de norfeu em donava el bon dia: el sol començava a despuntar, val la pena parar una mica i contemplar aquest espectacle:



ES pot badar tant com vulgueu dins el mar, però les canyes sempre a punt! No sabem mai quan apareixen les bèsties...

DIMECRES

mirant, mirant... vaig veure la primera concentració d'ocells neguitosos per menjar peixet... començava l'espectacle de debò! Gas a la burra, que s'escapen!!!



En aquests moments el cor ens batega amb força, l'adrenalina es dispara i reparteix energia i mala llet per tot els racons del nostre cos. EStem preparats. Comença l'acció.

Hola crac, amb semble que está prohibit, pero podrias aprofitar fer el curri pels canals de sortida estan plens de llobarros. .

Be, que sapigue totom que jo no dic res, ja ja ja.

Salut i bona pesca.

sí, ja ho sé... però a mi em fa fàstic!!!

el 90% dels companys que venen no aguanten la temptació. Em demanen permís per a fer el curri, i com que a quarts de set no hi ha ningú els deixo fer.... però me'ls miro amb una cara ... la veritat és que no tarden gaire a tenir picades... de porqueria!!! Bosses del super, branques dels arbres,... algún dia pescarem algun cadàver!!!

hi ha molta gent pescant a la sortida dels canals. La majoria s'emporten molta minitalla que no serveix ni per a fer caldo. Està ple de galledes plenes de dorades i llobarros de 200gr. Em fan molta pena.

en fi, per on anàvem... segur que per peixos grans!

DIMECRES

Vaig endreçar el mòbil de seguida, els ocells volaven tots en la mateixa direcció. "Agafa't-ho amb calma, estàs sol, són tots per tu..."- anava pensant per intentar no posar-me més nerviós. Mentre uns ocells volaven fent voltes, altres es llençaven a mar com a kami-kazes esbogerrats: hi havia d'haver peix sense cap mena de dubte! No sabem mai quina canya hem d'agafar, fins que no estem segurs del depredador que menja allà sota. JO en porto una de fina, però amb molta mala llet, pels bonítols i altres peixos de fins a deu kg, també m'acompanya una altra per si apareixen els seus parents més grans... NO estava segur del què era, perquè no es veia el peix saltar. Els ocells es capbussaven i tardaven una mica a sortir a respirar, fet que em comfirmava que els peixos es trobaven a sota la superfície, però no massa fons, doncs aquells ocellots apareixien del no res amb les boques plenes de peixet.

Un dels punts crítics d'aquesta pesca tant radical és l'aproximació al bullici de peix. VAig practicant diferents maneres per a veure com puc espantar menys els animals. Aquella primera vegada m'ho vaig agafar en calma. Tot just sortia el sol i no hi havia cap més barca que em fes precipitar. Cop de gas a fons fins a uns 60m de l'objectiu, parada gairebé en sec i aproximació sigilosa amb el motor a relantí. [M'encanta anar-hi sol, no tinc ningú que em digui què he de fer, on he d'anar ni com actuar. Faig el que em rota!] A Mesura que m'acostava al nucli desitjat, a poc a poc, vaig decidir agafar la canya més lleugera i tenir-la ja armada abans d'arribar. Amb la mà esquerra porto el timò i amb la dreta apreto amb força el màneg de la canya, amb el jig ja penjant a punt de ser llençat. El jig era de 40gr, un maria per ser exactes, i quan vaig calcular que arribaria just a la menjadera vaig parar el motor per no fer gens de soroll... i ZZZAAAASSS! VAig encertar el centre de ple. Comptar fins a deu (que amb els nervis que portes costa un cullò) i començar a recollir. Primer a poc a poc, que es mantingui dins la bola de peix, més tard solo recollir més depressa, com si aquell peixet busquès refugi sota la meva barca mort de por...

VAig seguir els passos del meu manual particular un per un: aproximació ràpida perquè no se'ns escapi el peix, acostament a relantí sigilòs i llençament del jig amb el motor parat. Recollida lenta però sense pausa, i acabament amb presses per poder escapar... però res. Ni toc. Així una i altra vegada!!! Quan no tenim picades a superfície tampoc cal rendir-nos ni desesperar... hem de tenir un ull mirant la superfície i l'altre a la sonda per si de cas... ELs peixos sembla que de sobte desapareixen, però no és veritat: segueixen allà.

DIMECRES

Els peixos es mantenien allà sota. Haguès donat calès per haver portat la canya de jigging, però aquell matí només en portava dues de llargues per poder llençar. És igual, amb l'acció que tenen també em serveixen per fer ballar els jigs en profunditat...



Els que pesqueu des de terra pensareu que amb aquests aparells això de pescar està xupat... la veritat és que la tecnologia ens ajuda molt a l'hora de localitzar el peix, però treure'l és cosa nostra, i no és gens fàcil! A mès, us asseguro que posa dels nervis saber que n'hi ha un manat allà... i no tenir pebrots de treure'n ni un!!! En fi, no tingueu cap dubte: si veieu la sonda així, amb peix a mitja aigua, vol dir que per allà sota hi ronda el peix blau... i aquest és el que es menja el peix petit! Així que no sigueu idiotes com jo i deixeu d'una vegada el mòbil.... és hora de pescar!!!!

DIMECRES

Cap a quarts de nou havia desaparegut tot el peix. Els ocells esperaven acomodats a les roques... mala senyal. Em vaig arribar a CAdaquès per, si més no, recordar les vacances passades... NO es movia ni el mar. EStava tot tant estàtic que feia fàstic! VAig pensar amb en Tola... el cabronàs ho havia endevinat: desprès del temporal no hi havia activitat.

VAig apropar-me a les roques a provar sort amb els pagres i altres companys... però res... ni serrans!!! VAig decidir passejar un petit yo zuri per intentar enganyar algun despistat. Canya fina, la mateixa del llobarro de les vacances... però amb un baix del 37! (no em cardaran més, no...) Vaig fer una passada per la mateixa terrassa de 3 a 5m de fons on vaig localitzar-lo uns mesos abans. Una altra per si de cas... i res!! CAda vegada que recollia em trobava el peixet ple d'una herba que flotava per tota la superfície del mar, portada segurament per les últimes tramuntanades. El cas és que el curri, que era la meva última opció, quedava descartat perquè aquella porqueria invalidava l'acció correcta de l'artificial i anul.lava, per tant, tota esperança de poder pescar algun peix.

Aborrit i mort de fàstic vaig fer alguna trucada... per passar l'estona. El problema d'anar sol és que quan no tens massa feina, i no pots parlar amb ningú... comences a donar-li voltes a les coses i pots parar boig! En una d'aquelles trucades vaig parar atenció a un ocell que volava sol. Semblava tonto, igual que jo! El puta però, en comptes de resignar-se com els seus companys a quedar-se a parar el sol a les pedres, es va aventurar mar endins a veure què hi trobava. Aquell ocell, sense saber-ho, em va donar una lliçò... i semblava tonto!

NAvegava amb la vista clavada a aquell ocellot. Al cap de poc en va aparèixer un altre, un altre i més enllà un altre... sortien del no res! I mira que dos minuts abans no es movia ni l'ombra de la barca! En un tres i no res ja eren una vintena d'aus que volaven disparades cap a l'hotitzò... quan vaig abaixar la vista ho vaig entedre de seguida: allà baix hi havia milers d'ocells que semblava que s'havien tornat bojos! DEs de la llunyania em va donar la sensació de veure un aixam d'abelles sobre un rusc enorme dins el mar... Gas a la burra que això s'anima!!!